martes, 12 de abril de 2016

Algunas películas buenas, algunes pel·lícules bones.


PEL. LÍCULES AMB SALA DE MUNTATGE I AMB CABINA DE PROJECCIÓ

Col.lecció completa fins a la data: 12 d’abril del 2016.

La llei no escrita diu: “Si a una pel.lícula apareix una sala de muntatge o una cabina de projecció, la pel.lícula és BONA”

Pel.lícules amb sala de muntatge
  • “The Evidence of the Film” (1913) amb guió, direcció i muntatge de Lawrence Marston i Edwin Tanhauser.
  • “El hombre de la cámara” (Cielovik S Kinoapparaton, 1929) de Dziga Vertov amb muntatge de Elizabeta Svilova.
  • “Bellissima” (1952) amb guió de Cesare Zavattini, Suso Cecchi d’Amico, Francesco Rosi i Luchino Visconti, direcció de Luchino Visconti i muntatge de Mario Serandrei.
  • “Peeping Tom” (1960) amb guió de Leo Marks, direcció de Michael Powell i muntatge de Noreen Sacks.
  • “Fraude” (F for Fake, 1973) d’Orson Welles amb muntatge de Marie-Sophie Dubus i Dominique
    Engerer.
  • “La conversación” (The conversation, 1974) amb guió i direcció de Francis Ford Coppola amb muntatge de Richard Chew i muntatge de so i supervisió de muntatge de Walter Murch.
  • “Filming Othello” (1978) amb guió i direcció d’Orson Welles i amb muntatge de Marty Roth.
  • “Empieza el espectáculo” (All that jazz, 1979), amb guió de Robert Alan Aurthur i Bob Fosse, direcció de Bob Fosse i muntatge d’Alan Heim.
  • “Arrebato” (1979), amb guió i direcció d’Iván Zulueta i muntatge de José Luis Peláez.
  • “Relámpago sobre el agua” (Lightning over Water, 1980) amb guió i direcció de Wim Wenders i Nicholas Ray i muntatge de Peter Przygodda.
  • “Holocausto caníbal” (Cannibal Holocaust, 1980) amb guió de Gianfranco Clerici, direcció de Ruggero Deodato i
    muntatge de Vincenzo Tomassi.
  • “Impacto” (Blow out, 1981) amb guió i direcció de Brian De Palma i muntatge de Paul Hirsch.
  • “JLG. Autoportrait de décembre” (1994) de Jean Luc Godard amb muntatge de Catherine Cormon i Jean Luc Godard.
  • “Lisboa Story” (1995) amb guió i direcció de Wim Wenders i amb muntatge de Peter Przygodda i Anne Schnee.
  • “Martín Hache” (1997) amb guió d’Adolfo Aristaráin i Kathy Saavedra, direcció de Adolfo Aristaráin i muntatge de Fernando Pardo.
  • “Boogie Nights” (1997) amb guió i direcció de Paul Thomas Anderson i muntatge de Dylan Tichenor.
  • “Tren de sombras” (1997) amb guió i direcció de José Luis Guerín i amb
    muntatge de Manel Almiñana.
  • “El viatger” (1998) amb guió i direcció de Joan Marimón i muntatge de Manel Barriere.
  • “CQ” (2001) amb guió i direcció de Roman Coppola i muntatge de Leslie Jones.
  • “Cravan vs Cravan” (2002) d’Isaki Lacuesta amb muntatge de Domi Parra.
  • “El aviador” (The aviator, 2004) amb guió de John Logan, direcció de Martin Scorsese i muntatge de Thelma Schoonmaker.
  • “La memoria de los muertos” (The Final Cut, 2004) amb guió i direcció d’Omar Naim i muntatge de Dede Allen.
  • “Salim Baba” (2008) amb guió, direcció i muntatge de Tim Sternberg.
  • “Black Mirror” (2011) sèrie creada per Charlie
    Brooker.
  • “Journal d’un montage” (2012) amb guió, direcció
    i muntatge d’Anne Dutertre.
  • “Hitchcock” (2012) amb guió de John McLaughlin sobre la novel.la de Stephen Rebello, direcció de Sacha Gervasi i muntatge de Pamela Martin.
  • “Del revés” (Inside Out, 2015) amb guió de Peter Docter, Ronnie Del Carmen, Meg LeFauve i Josh Cooley, direcció de Peter Docter i Ronnie Del Carmen i muntatge de Kevin Nolting.
  • “L’ombre des femmes” (2015) amb guió de Jean Claude Carriere, Arlette Langman, Caroline Deruas-Garrel i Philipe Garrel, direcció de Philipe Garrel i muntatge de François Gédigier.
  • “Ave, César” (Hail Caesar, 2016) amb guió, direcció i muntatge dels germans Coen.
Pel.lícules amb projector de cinema o cabina de projecció
  • “The Evidence of the Film” (1913) amb guió, direcció i muntatge de Lawrence Marston i Edwin Tanhauser.
  • “El moderno Sherlock Holmes” (Sherlock Jr, 1924) amb guió de Jean Havez, Clyde Bruckman i Joseph Mitchell, direcció i muntatge de Buster Keaton.
  • “El hombre de la cámara” (Cielovik S Kinoapparaton, 1929) de Dziga Vertov amb muntatge d’Elizabeta Svilova.
  • “Loquilandia” (Hellzapoppin, 1941) amb guió de Nat Perrin i Warren Wilson, direcció de H. C. Potter i muntatge de Milton Carruth.
  • “Vida en sombras” (1948) amb guió i direcció de Llorenç Llobet Gracia i muntatge de Ramon Biadiú.
  • “Calabuig” (1956) amb guió de Leonardo Martín, Florentino Soria, Ennio Flaiano i Luis G. Berlanga, direcció de Luis G. Berlanga i muntatge de Pepita Orduña.
  • “Persona” (1966) amb guió i direcció de Ingmar Bergman i muntatge d’Ulla Ryghe.
  • “En el curso del tiempo” (Im Lauf der Zeit, 1976) amb guió i direcció de Wim Wenders i muntatge de Peter Przygodda.
  • “L’exhibidor” (1978) amb guió i direcció de Fermín Marimón i muntatge de Fermín Marimón, Salvador Grau i José Luis Montes Trejo.
  • “Los hombres de la manivela” (Bájecní muzi klikou, 1979) amb guió, direcció i muntatge de Jiri Menzel.
  • “Cabina Capri. Experimental 2352”
    (1980) d’Atanasio
    Carpena i Joan Marimón,
    amb muntatge de Joan Marimón.
  • “Cinema Paradiso” (1988) amb guió i direcció de Giuseppe Tornatore i muntatge de Mario Morra.
  • “El club de la lucha” (Fight Club, 1999), amb guió de Jim Uhls sobre la novel.la de Chuck Palahniuk, direcció de David Fincher i muntatge de James Heygood.
  • “Salim Baba” (2008) amb guió, direcció i muntatge de Tim Sternberg.
  • “Malditos bastardos” (Inglorious Basterds,
    2009), amb guió i
    direcció de Quentin Tarantino i muntatge de Sally Menke.
 PELÍCULAS CON SALA DE MONTAJE Y CON CABINA DE PROYECCIÓN

Colección completa hasta el momento: 12 de abril del 2016

La regla no escrita dice: “Película en la que aparece una sala de montaje o una cabina de proyección, película BUENA.”

Películas con sala de montaje
  • “The Evidence of the Film” (1913) con guión, dirección y montaje de Lawrence Marston y Edwin
    Tanhauser.
  • “El hombre de la cámara” (Cielovik S Kinoapparaton, 1929) de Dziga Vertov con montaje de Elizabeta Svilova.
  • “Bellissima” (1952) con guión de Cesare Zavattini, Suso Cecchi d’Amico, Francesco Rosi y Luchino Visconti, dirección de Luchino Visconti y
    montaje de Mario Serandrei.
  • “Peeping Tom” (1960) con guión de Leo Marks, dirección de Michael Powell y montaje de Noreen Sacks.
  • “Fraude” (F for Fake, 1973) de Orson Welles con montaje de Marie-Sophie Dubus y Dominique
    Engerer.
  • “La conversación” (The conversation, 1974) con guión y dirección de Francis Ford Coppola con montaje de Richard Chew y montaje de sonido y supervisión de montaje de Walter Murch.
  • “Filming Othello” (1978) con guión y dirección de Orson Welles y con montaje de Marty Roth.
  • “Empieza el espectáculo” (All that jazz, 1979), con guión de Robert Alan Aurthur y Bob Fosse, dirección de Bob Fosse y montaje de Alan Heim.
  • “Arrebato” (1979), con guión y dirección de Iván Zulueta y montaje de José Luis Peláez.
  • “Relámpago sobre el agua” (Lightning over Water, 1980) con guión y dirección de Wim Wenders y Nicholas Ray y montaje de Peter Przygodda.
  • “Holocausto caníbal” (Cannibal Holocaust, 1980) con guión de Gianfranco Clerici, dirección de Ruggero Deodato y
    montaje de Vincenzo Tomassi.
  • “Impacto” (Blow out, 1981) con guión y dirección de Brian De Palma y montaje de Paul Hirsch.
  • “JLG. Autoportrait de décembre” (1994) de Jean Luc Godard con montaje de Catherine Cormon y el mismo Godard.
  • “Lisboa Story” (1995) con guión y dirección de Wim Wenders y con montaje de Peter Przygodda y Anne Schnee.
  • “Martín Hache” (1997) con guión de Adolfo Aristaráin y Kathy Saavedra,
    dirección de Adolfo Aristaráin y
    montaje de Fernando Pardo.
  • “Boogie Nights” (1997) con guión y dirección de Paul Thomas Anderson y montaje de Dylan
    Tichenor.
  • “Tren de sombras” (1997) con guión y dirección de José Luis Guerín y con montaje de Manel Almiñana.
  • “El viatger” (1998) con guión y dirección de Joan Marimón y montaje de Manel Barriere.
  • “CQ” (2001) con guión y dirección de Roman Coppola y montaje de Leslie Jones.
  • “Cravan vs Cravan” (2002) de Isaki Lacuesta con montaje de Domi Parra
  • “El aviador” (The aviator, 2004) con guión de John Logan, dirección de Martin Scorsese y montaje de Thelma Schoonmaker.
  • “La memoria de los muertos” (The Final Cut, 2004) con guión y dirección de Omar Naim y montaje de Dede Allen.
  • “Salim Baba” (2008) con guión, dirección y montaje de Tim Sternberg.
  • “Black Mirror” (2011) serie creada por Charlie
    Brooker
  • “Journal d’un montage” (2012) con guión, dirección y montaje de Anne Dutertre.
  • “Hitchcock” (2012) con guión de John McLaughlin sobre la novela de
    Stephen Rebello, dirección de Sacha Gervasi y montaje de Pamela
    Martin.
  • “Del revés” (Inside Out, 2015) con guión de Peter Docter, Ronnie Del Carmen, Meg LeFauve y Josh Cooley, dirección de
    Peter Docter y Ronnie Del Carmen y montaje de
    Kevin Nolting.
  • “L’ombre des femmes” (2015) con guión de Jean Claude Carriere, Arlette Langman, Caroline Deruas-Garrel y Philipe Garrel, dirección de Philipe Garrel y montaje de François Gédigier.
  • “Ave, César” (Hail Caesar, 2016) con guión, dirección y montaje de los hermanos Coen.
Películas con proyector de cine o cabina de
proyección
  • “The Evidence of the Film” (1913) con guión, dirección y montaje de Lawrence Marston i Edwin
    Tanhauser.
  • “El moderno Sherlock Holmes” (Sherlock Jr, 1924) con guión de Jean Havez, Clyde Bruckman y
    Joseph Mitchell,
    dirección y montaje de Buster Keaton.
  • “El hombre de la cámara” (Cielovik S Kinoapparaton, 1929) de Dziga Vertov con montaje de Elizabeta Svilova
  • “Loquilandia”
    (Hellzapoppin, 1941) con guión de Nat Perrin y Warren Wilson, dirección de H. C. Potter y montaje de Milton Carruth.
  • “Vida en sombras” (1948) con guión y dirección de Llorenç Llobet Gracia
    y montaje de
    Ramon Biadiú.
  • “Calabuig” (1956) con guión de Leonardo Martín, Florentino Soria, Ennio Flaiano y Luis G. Berlanga, dirección de Luis G. Berlanga y montaje de Pepita Orduña.
  • “Persona” (1966) con guión y dirección de Ingmar Bergman y montaje de Ulla Ryghe.
  • “En el curso del tiempo” (Im Lauf der Zeit, 1976) con guión y dirección de Wim Wenders y montaje de Peter Przygodda.
  • “L’exhibidor” (1978) con guión y dirección de Fermín Marimón y montaje de Fermín Marimón, Salvador Grau y José Luis Montes Trejo.
  • “Los hombres de la manivela” (Bájecní muzi klikou, 1979) con guión, dirección y montaje de Jiri Menzel.
  • “Cabina Capri.
    Experimental 2352”
    (1980) de Atanasio
    Carpena y Joan Marimón
    y montaje de Joan Marimón.
  • “Cinema Paradiso” (1988) con guión y dirección de Giuseppe Tornatore y montaje de Mario Morra
  • “El club de la lucha” (Fight Club, 1999), con guión de Jim Uhls sobre la novela de Chuck Palahniuk,
    dirección de David Fincher y montaje de James Heygood.
  • “Salim Baba” (2008) con guión, dirección y montaje de Tim Sternberg.
  • “Malditos bastardos” (Inglorious Basterds,
    2009), con guión y dirección de Quentin Tarantino y montaje de Sally Menke.

El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla

 

viernes, 11 de marzo de 2016

Elena Jaumandreu, reivindicada

REIVINDICACIÓ D’ELENA JAUMANDREU, MUNTADORA D’ORSON WELLES I D’ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu (Cerdanyola, 1936), ha estat ajudant de muntatge de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirigeix Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirigeix Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirigeix José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirigeix Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirigeix Carlos Saura- i muntadora de curtmetratges documentals i de llargmetratges. Activa des de finals dels cinquanta fins als vuitanta, té una trajectòria en la que sobresurten dos llargmetratges molt rellevants, “Las Vegas, 500 millones” (1968) d’Antonio Isasi Isasmendi, i ni més ni menys que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) d’Orson Welles, la pel.lícula preferida de Welles de la seva pròpia filmografía i una auntèntica fita en la història del muntatge i del cinema. Elena va participar en el rodatge i, als seus 29 anys, en va ser la muntadora.

 REIVINDICACIÓN DE ELENA JAUMANDREU, MONTADORA DE ORSON WELLES Y DE ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu
(Cerdanyola, 1936), ha sido ayudante de montaje de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirige Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirige Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirige José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirige Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirige Carlos Saura- y montadora de cortometrajes documentales y de largometrajes. Activa desde finales de los cincuenta hasta los ochenta, tiene una trayectoria en la que sobresalen dos largometrajes muy relevantes “Las Vegas, 500 millones” (1968) de Antonio Isasi Isasmendi, y nada menos que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) de Orson Welles, la película preferida de Welles de su propia filmografía y un aunténtico hito en la historia del montaje y del cine. Elena participó en el rodaje y, a sus 29 años, fue la montadora.

L’obra d’Orson Welles està justament estudiada per amants del cinema del món sencer, la mateixa “Campanadas…”, amb seqüències de diàleg en continu moviment –i sense errors- i amb una de les batalles més belles i inspiradores de la història de l’audiovisual, ha estat objecte d’anàlisi en nombrosíssimes ocasions (como ara a “El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla”). Per si algú no ho recorda, és una producció d’Emiliano Piedra, rodada a España, sobretot a Catalunya (al castell de Cardona, a la Fageda d’en Jordà d’Olot) amb un equip fonamentalment espanyol inclosos diversos actors principals.

  La obra de Orson Welles está justamente estudiada por amantes del cine del mundo entero, la misma “Campanadas…”, con secuencias de diálogo en continuo movimiento –y sin errores- y con una de las batallas más bellas e inspiradoras de la historia del audiovisual, ha sido objeto de análisis en numerosísimas ocasiones (como en “El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla”). Por si alguien no lo recuerda, es una producción de Emiliano Piedra, rodada en España, sobre todo en Catalunya (en el castillo de Cardona, en la “Fageda d’en Jordà” en Olot) con un equipo fundamentalmente español incluidos diversos actores principales.

El cinema d’Antonio Isasi Isasmendi (88 anys en el present) està per recuperar. “Las Vegas 500 millones”, per exemple, film muntat per Elena Jaumandreu, història d’un robatori impecablement narrat, és un exercici d’estil amb un muntatge que parteix d’una filmació quasi exclusiva en plans fixes.

  El cine de Antonio Isasi Isasmendi (88 años en el presente) está por recuperar. “Las Vegas 500 millones”, por ejemplo, film montado por Elena Jaumandreu, historia de un robo impecablemente narrado, es un ejercicio de estilo con un montaje que parte de una filmación casi exclusiva en planos fijos.

Un dels últims treballs d’Elena Jaumandreu és “Interior roig” (1983) d’Eugeni Anglada (director també de “La ràbia”, de 1978, i de nombrosos curtmetratges històrics en el cinema amateur català). En el 2015, Elena forma part del grup Gent Gran Activa que realitza el curtmetratge “El secret de la Torre Vermella”.

  Uno de los últimos trabajos de Elena Jaumandreu es “Interior roig” (1983) de Eugeni Anglada (director también de “La rabia”, de 1978, y de numerosos cortometrajes históricos en el cine amateur catalán). En el 2015, Elena forma parte del grupo Gent Gran Activa que realiza el cortometraje “El secret de la Torre Vermella”.

Frases de Elena Jaumandreu extretes del reportatge “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicat a Orson Welles i emès en el 2015, amb ocasió del centenari del naixement del geni de Wisconsin:
  • Jo era una muntadora clàssica, amb Orson Welles vaig aprendre altres maneres de muntar.
  • Ell disfrutava, era feliç a la sala de muntatge.
  • (Orson) tornava del rodatge i entrava a la sala, se’ns feien les 12, la 1 i a les 8 tornàvem a ser allà.
  • Et feia treballar moltes hores, moltes, però jo no ho notava.
  • (Orson) em va dir que volia muntar ell la pel.lícula: “Estaràs amb mi però ho vull fer jo”. Aleshores jo li vaig fer un primer muntatge i a partir d’aquí ell ja va anar fent, posant els plans que va considerar.
  Frases de Elena Jaumandreu extraídas del reportaje “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicado a Orson Welles y emitido en el 2015, con ocasión del centenario del nacimiento del genio de Wisconsin:
  • Yo era una montadora clásica, con Orson Welles aprendí otras maneras de montar.
  • El disfrutaba, era feliz en la sala de montaje.
  • (Orson) volvía del rodaje y entraba en la sala, nos daban las 12, la 1 y a las 8 volvíamos a estar ahí.
  • Te hacía trabajar muchas horas, muchas, pero yo no lo notaba.
  • (Orson) Me dijo que quería montar la película él: “Vas a estar conmigo pero quiero hacerlo yo”. Entonces yo le hice un primer montaje y a partir de ahí él ya fue haciendo, poniendo los planos que consideró.

 
La batalla de Shrewsbury a Campanadas a medianoche (Chimes at midnight, 1965) amb guió i direcció d’Orson Welles, adaptant quatre obres de William Shakespeare. Muntatge d’Elena Jaumandreu.

  La batalla de Shrewsbury en Campanadas a Medianoche (Chimes at Midnight, 1965) con guión y dirección de Orson Welles adaptando cuatro obras de William Shakespeare. Montaje de Elena Jaumandreu.

Orson Welles considera aquest film produït i rodat a Espanya com una de les seves obres més acabades. El clímax de la meitat d’aquest film de dues hores basat en l’obra de teatre Cinc reis, del mateix Welles, que adapta quatre obres de William Shakespeare, està dedicat a la batalla de Shrewsbury, episodi històric succeït el 1403, entre les tropes del Príncep Hal, fill d’Enric IV, hereu del tron, i les de l’aspirant, Henry Percy. Es tracta d’un episodi de més de deu minuts, entre el preludi, la batalla, el duel final d’espases entre els dos cabdills i el monòleg poètic en l’agonia del derrotat Percy. Hi ha una idea narrativa i estètica que fa memorable la seqüència: els soldats moribunds s’arrosseguen entre el fang que s’ha anat formant al llarg de l’enfrontament. La boira que embolcalla l’espai dota de bellesa i dissimula per cert la falta de figurants. La batalla pròpiament dita, de sis minuts, segueix el patró del «muntatge rítmic» d’Eisenstein, un ritme molt ràpid, amb una successió de plans d’un segon o menys i gairebé mai per damunt de tres segons. El motiu principal és la bellesa de la violència i dels cossos i objectes en moviment, segons el concepte del Manifest Futurista de «bellesa de la velocitat». No hi ha el menor interès en diferenciar els bàndols, és a dir, cap voluntat didàctica, l’espectador no pot saber qui és qui, qui guanya o qui perd, només la bellesa del moviment, de la violència, els cossos rebent impactes d’espases, garrots o fletxes, cavalls caient, rostres de soldats ferits cridant de dolor. Alguns plans immòbils d’observadors aturen momentàniament la velocitat per incrementar el contrast. Acció i reacció (arquers que tiren fletxes i cossos que les reben) o acció i diverses reaccions (soldat que descarrega l’espasa i cos que rep l’impacte, soldat que cau, cavall que cau). Hi ha extracció de fotogrames (skip framing) dins de nombrosos plans, per accelerar moviments, plans amb la càmera en diagonal o rodats càmera en mà. Ombres que venen a primer terme, plans tan propers que fan inidentificable la seva lectura, canvis constants de direcció, escombratges, Welles busca també el camí de l’abstracció. El desenllaç de la batalla multitudinària és una lluita a espases entre dos guerrers, els cabdills Hal i Percy, observada de prop per Falstaff. De nou, caracteritza el duel un enorme dinamisme, i cap interès informatiu per distingir qui és qui. Plans breus dels dos combatents es barregen amb plans de l’observador Falstaff, que en una ocasió cau a terra en continuïtat amb el desequilibri d’un dels lluitadors. La culminació final de l’acció és l’agonia lúcida i serena de Percy, un moment que podria ser anticlimàtic i que esdevé no obstant el pic emotiu més alt de la seqüència gràcies a la bellesa del monòleg (Shakespeare hi és al darrere), en què relativitza les emocions humanes a causa de la fugacitat de la vida: «Harry, m’has robat la meva joventut —murmura Percy—. Em dol menys aquesta ferida que la fama que tu heretaràs de mi… Però aquesta idea és filla de la vida, la vida és bufó del temps…».

  Orson Welles considera este film producido y rodado en España como una de sus obras más acabadas. El clímax de la mitad de este film de dos horas basado en la obra de teatro “Cinco Reyes”, del propio Welles, que adapta cuatro obras de William Shakespeare, está dedicado a la batalla de Shrewsbury, episodio histórico sucedido en 1403, entre las tropas del Príncipe Hal, hijo de Enrique IV, heredero del trono, y las del aspirante, Henry Percy. Se trata de un episodio de más de 10 minutos, entre el preludio, la batalla, el duelo final de espadas entre los dos caudillos y el monólogo poético en la agonía del derrotado Percy. Hay una idea narrativa y estética que hace memorable la secuencia: los soldados moribundos se arrastran entre el barro que se ha ido formando a lo largo del enfrentamiento. La niebla que se extiende por el campo de batalla dota de belleza y disimula por cierto la falta de figurantes. La batalla propiamente dicha, de 5 minutos, sigue el patrón del “montaje rítmico” de Eisenstein, un ritmo muy rápido, con una sucesión de planos de 1 segundo o menos y casi nunca por encima de 3 segundos. El motivo principal es la belleza de la violencia y de los cuerpos y objetos en movimiento, según el concepto del Manifiesto Futurista de “belleza de la velocidad”. No se percibe el menor interés en diferenciar los dos bandos, es decir, no hay la menor voluntad didáctica, el espectador no puede saber quién es quién, quién gana o quién pierde, solo la belleza del movimiento, de la violencia, los cuerpos recibiendo impactos de espadas, garrotes o flechas, caballos cayendo, rostros de soldados heridos gritando de dolor. Algunos planos inmóviles de observadores detienen momentáneamente la velocidad para incrementar el contraste. Acción y reacción (arqueros que lanzan flechas y cuerpos que las reciben) o acción y diversas reacciones (soldado que descarga la espada y cuerpo que recoge el impacto, soldado que se desploma, caballo que se derrumba). Se practica la extracción de fotogramas (skip-framing) dentro de numerosos planos, para acelerar el movimiento, planos con la cámara en diagonal o rodados cámara en mano. Sombras que vienen a primer término, planos tan cercanos que se hace inidentificable su lectura, cambios constantes de dirección, barridos, Welles busca también el camino de la abstracción. El desenlace de la batalla multitudinaria es una lucha a espadas entre dos guerreros, los caudillos Hal y Percy, observada de cerca por Falstaff. De nuevo, caracteriza el duelo un enorme dinamismo y ningún interés informativo por distinguir quién es quién. Planos breves de los dos combatientes se mezclan con planos del observador Falstaff, que en una ocasión cae al suelo en continuidad con el desequilibrio de uno de los luchadores. La culminación final de la acción es la agonía lúcida y serena de Percy, un momento que podría ser anticlimático y que se convierte no obstante en el pico emotivo más alto de la secuencia gracias a la belleza del monólogo (Shakespeare está detrás de él), en el que relativiza las emociones humanas a causa de la fugacidad de la vida: “Harry, me has robado mi juventud –susurra Percy-. Me duele menos esta herida que la fama que tu heredarás de mí... Pero esta idea es hija de la vida, la vida es bufón del tiempo...”.

L’estructura de la seqüència: preludi-batalla-duel-agonia és com un zoom conceptual cap a la conseqüència natural d’un enfrontament militar, la lamentació per la pèrdua del tresor més valuós, la vida d’un ésser humà.

  La estructura de la secuencia: “preludio-batalla-duelo-agonía” es como un zoom conceptual hacia la consecuencia natural de un enfrentamiento militar, la lamentación por la pérdida del tesoro más valioso, la vida de un ser humano.

Se cita sovint aquesta batalla com una de les més imitades de la història del cinema. Ho és en la mesura de la voluntat de creació de bellesa amb els mecanismes de l’acció violenta i per la utilització de recursos formals propers al cinema experimental.

  Se cita a menudo esta batalla como una de las más imitadas de la historia del cine. Lo es en la medida de la voluntad de creación de belleza con los mecanismos de la acción violenta y por la utilización de recursos formales cercanos al cine experimental.

Al llibre Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich i Orson Welles, el director americà afirma fer sempre ell el muntatge de tots els seus films, i si no és possible ser físicament a la sala dóna instruccions precises als muntadors. Sobre la seqüència de la batalla de Campanadas diu que van rodar-la en deu dies i la van muntar en sis setmanes —deu hores al dia—, per a un total de sis minuts, tot aclarint que aquest va ser un cas extrem.

  En el libro Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich y Orson Welles, el director americano afirma hacer siempre él el montaje de todos sus films, y si no es posible estar físicamente en la sala da instrucciones precisas a los montadores. Sobre la secuencia de la batalla de Campanadas dice que la rodaron en diez días y la montaron en seis semanas —diez horas al día—, para un total de seis minutos, aclarando que este fue un caso extremo.



El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla

 

domingo, 27 de diciembre de 2015

Mister Aleix Pitarch: master, mestre, maestro.


ALEIX PITARCH,
MESTRE
DEL CONTRAPUNT


Aleix Pitarch, guionista, director, muntador, animador i músic, és capaç d’aprendre qualsevol nou software de muntatge digital en molt poc temps. Últimament edita en el ja històric Lightworks. Va començar empalmant pel.lícula de 16 y de 35 mm en els seus estudis a l’ESCAC. Pertany a aquest grup de cineastes-artistes que a la seva manera contribueixen com ningú a que l’audiovisual avanci.

Aleix és mestre del contrapunt, tal com s’ha pogut comprobar en peces como ara el videoclip “Mr Gesus” (2004) amb música de 12Twelve –una obra mestra capaç d’arrencar aplaudiments entre els espectadors més exigents- o en el seu migmetratge en producció “Orders”, que quan estigui acabat s’haurà de citar entre les obres més ambicioses quant a la suma coherent de les dimensions d’àudio i d’imatge.
 ALEIX PITARCH,
MAESTRO
DEL CONTRAPUNTO


Aleix Pitarch, guionista, director, montador, animador y músico, es capaz de aprenderse cualquier nuevo software de montaje digital en muy poco tiempo. Últimamente edita en el ya histórico Lightworks. Empezó empalmando película de 16 y de 35 mm en sus estudios en la ESCAC. Pertenece a ese grupo de cineastas-artistas que a su manera contribuyen como nadie a que el audiovisual avance.

Aleix es maestro del contrapunto, como se ha podido comprobar en piezas como el videoclip “Mr Gesus” (2006) con música de 12Twelve –una obra maestra capaz de arrancar aplausos entre los espectadores más exigentes- o en su mediometraje en producción “Orders”, que cuando termine habrá que citar entre las obras más ambiciosas en cuanto a la suma coherente de las dimensiones de audio y de imagen.

ORDERS - teaser trailer


O en el premiat curt “Dreamland” (2006), on no només el so contrapunteja la imatge sinó blocs d’imatge respecte de sí mateixos i el to lúgubre dels diàlegs respecte de les accions de les actrius.
 O en el premiado corto “Dreamland” (2006), donde no solo el sonido contrapuntea la imagen sino bloques de imagen respecto de sí mismos y el tono lúgubre de los diálogos respecto de las acciones de las actrices.

Dreamland


O en l’explosiu, contundent i admirat videoclip d’animació “Prefuse 73. The End of bitters – International” (un èxit a la xarxa, per cert).
 O en el explosivo, contundente y admirado videoclip de animación “Prefuse 73. The End of bitters – International” (éxito en la red, por cierto).

Prefuse 73: The End of Biters - International


Aleix és també músico i vocalista. Simultaneja la seva labor com a autor de bandes sonores (en films propis i de Jesús Ramos, Elisabet Prandi i Joan Marimón entre altres) amb el seu treball en solitari i també amb les agrupacions “Hamsterloco
 Aleix es también músico y vocalista. Simultanea su labor como autor de bandas sonoras (en films propios y de Jesús Ramos, Elisabet Prandi y Joan Marimón entre otros) con su trabajo en solitario y también con las agrupaciones “Hamsterloco

www.hamsterloco.com


i “Híbrida, Nen i Cavall” (al costat de Marc Pitarch i Martí Ruiz). El seu penúltim treball, “Permafrost”, és una mostra de l’estil d’aquest trio, definit com “indie ambient-electrònic paisatgístic-drone-shoegaze-post rock”. Nota de l'Aleix: "I, ja que hi som, aprofito per recordar que fa poquíssims dies que hem publicat Focs d'artifici, un EP de 5 cançons"
 e “Híbrida, Nen i Cavall” (junto a Marc Pitarch y Martí Ruiz). Su penúltimo trabajo, “Permafrost”, es una muestra del estilo de este trío, definido como “indie ambiente-electrónico paisajístico-drone-shoegaze-post rock”. Nota del propio Aleix: "Y, ya en harina, aprovecho para deciros que hace poquísimos días que hemos publicado Focs d'artifici (Fuegos artificiales), un EP de 5 canciones"


www.nenicavall.cat

A “El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla” es parla vàries vegades d’Aleix Pitarch. Una d’elles es aquesta:
  • Mr. Gesus (2006) de 12Twelve realitzat per Aleix Pitarch:
    La classificació de videoclips segons un arc que vagi de la narració a la no narració pot incloure determinades peces híbrides que tendeixen a situar-se al marge, per exemple el del tema jazzístic Mr. Gesus, del grup 12Twelve, que d’acord a les imatges en blanc i negre creades per Aleix Pitarch és una mena d’informe d’empresa que analitza la figura de Jesucrist en vies a una possible promoció del personatge de cara a una nova vinguda en el present.
 En “El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla” se habla varias veces de Aleix Pitarch. Una de ellas es esta:
  • Mr. Gesus (2006) de 12Twelve realizado por Aleix Pitarch:
    La clasificación de videoclips según un arco que vaya de la narración a la no narración puede incluir determinadas piezas híbridas que tiendan a situarse al margen de cualquier opción, por ejemplo el del tema jazzístico Mr Gesus del grupo 12Twelve que de acuerdo con las imágenes en blanco y negro creadas por Aleix Pitarch se configura como una especie de informe de empresa que analiza la figura de Jesucristo en vías a una posible promoción del personaje de cara a una nueva venida en el presente.

Mr. Gesus
  • La naturalesa fronterera del clip, fonamentalment un treball d’animació i postproducció, condueix a no enquadrar-lo tampoc dins l’abstracte o el figuratiu. Mancat de figura humana realista en tot moment, comença amb abundant informació escrita i grafismes figuratius per anar a poc a poc fins a un episodi abstracte, que esclata en formes psicodèlico-calidoscòpiques en què podria considerar-se el clímax de la peça. Recupera tot seguit els missatges escrits i els grafismes figuratius en un desenllaç amb el final en corba emocional ascendent. L’estructura de la seqüència clàssica té totes les seves parts a Mr. Gesus. La sincronia de la música amb la imatge és absoluta, en la tradició dels estudis d’Oskar Fischinger dels anys vint i trenta, Len Lye (A colour box, 1935), Norman McLaren (Begone dull care, 1949) o videoclips d’Autechre com Second Bad Vilbel (1995) de Chris Cunningham. El ritme és ràpid i la quantitat d’informació molt alta, la densitat és per tant considerable. Els miniepisodis amb gags o col·lisions tendents a la ironia intel·lectualitzada culminen en el mateix final del clip, amb la proposta d’un nou «logo corporatiu», força postmodern, de la «llegenda urbana de dos mil anys», una creu amb un rostre no torturat sinó amb un smiley o cara somrient.
 
  • La naturaleza fronteriza del clip, fundamentalmente un trabajo de animación y postproducción, conduce a no poder encuadrarlo siquiera dentro de lo abstracto o lo figurativo. Carente de figura humana realista en todo momento, comienza con abundante información escrita y grafismos figurativos para avanzar poco a poco hasta un episodio abstracto que estalla en formas psicodélico-calidoscópicas en lo que podría considerarse el clímax de la pieza. Recupera acto seguido los mensajes escritos y los grafismos figurativos en un desenlace con el final en curva emocional ascendente. La estructura de la secuencia clásica tiene todas sus partes en Mr Gesus. La sincronía de la música con la imagen es absoluta en la tradición de los estudios de Oskar Fischinger de los años 20 y 30, de Len Lye (Colour Box, 1935), Norman McLaren (Begone Dull Care, 1947) o videoclips de Autechre como Second Bad Vilbel (1995) de Chris Cunningham. El ritmo es rápido y la cantidad de información muy alta, la densidad es por tanto considerable. Los mini-episodios con gags o colisiones tendentes a la ironía intelectualizada culminan en el mismo final del clip, con la propuesta de un nuevo “logo corporativo”, notablemente postmoderno, de la “leyenda urbana de 2000 años”, una cruz con un rostro no torturado sino con un smiley o cara sonriente.
  • Mr. Gesus, inesperat i creatiu contrapunt visual complementari del tema musical, dóna a entendre les vies obertes d’evolució que ofereix el videoclip híbrid-experimental.
 
  • Mr. Gesus, inesperado y creativo contrapunto visual complementario del tema musical, plasma las vías abiertas de evolución que ofrece el videoclip híbrido-experimental.



 

miércoles, 23 de diciembre de 2015

Projection

martes, 15 de diciembre de 2015

El gest perdut. El gesto perdido.


El gest perdut

Homenatge als cineastes primitius que van crear el llenguatge audiovisual a través del gest avui perdut de "mirada al cel.luloide" realitzat en diverses performances durant les presentacions a Bogotá i a Barcelona del llibre EL MUNTATGE CINEMATOGRÀFIC. DEL GUIÓ A LA PANTALLA.

Atenció a la música: d'Aleix Pitarch ("Machina", "Interagn8") i d’Augusto Serrano i Ícar Toset ("La bailarina"). Aquests temes musicals per cert formen part de la banda sonora del film “Pactar amb el gat”.

Amb agraïment a Andrés Ardila per les fotografies i filmacions a la llibreria Arteletra de Bogotá.

I a tots els participants de les performances.

 El gesto perdido

Homenaje a los cineastas pioneros que crearon el lenguaje audiovisual a través del gesto hoy perdido de “mirada al celuloide” realizado en diversas performances durante las presentaciones en Bogotá y Barcelona del libro “EL MONTAJE CINEMATOGRÁFICO. DEL GUIÓN A LA PANTALLA”.

Atención a la música: de Aleix Pitarch ("Machina", "Interagn8") y de Augusto Serrano e Ícar Toset ("La bailarina"). Estos temas musicales forman parte de la banda sonora del film “Pactar con el gato”.

Con agradecimiento a Andrés Ardila por las fotografías y filmaciones en la librería Arteletra de Bogotá.

Y a todos los participantes en las performances.


El gesto perdido



El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla

 

lunes, 14 de diciembre de 2015

Fotos desde el tesoro: homenaje al montaje y a los montadores

CALENDARIO ENERO 2016 DE FOTOS DESDE EL TESORO(Regalo de Navidad al lector de "El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla")31 fotos de homenaje al montaje y a los montadores

Posted by El montaje cinematográfico. Del guion a la pantalla on viernes, 11 de diciembre de 2015

sábado, 5 de diciembre de 2015

Ranking de cineastas

De los 1914 cineastas mencionados en “El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla”, los primeros 122 son:
  • Nota 1: Tanto el ranking de cineastas como de films –véase artículo anterior: Canon de films- puede ofrecer al lector una idea del carácter y el registro del libro.
     
  • Nota 2: En los 122 iniciales cabría considerar 3 que no son cineastas de oficio: Jesucristo, Hitler y Shakespeare; sin embargo, por la cantidad de veces que son citados a causa de su relevancia en el audiovisual han sido igualmente incluidos en la lista en el lugar que les corresponde.
  1. Welles, Orson. 53 citaciones + 5 artículos.
  2. Hitchcock, Alfred. 53 + 2 artículos.
  3. Scorsese, Martin. 42 + 3 artículos.
  4. Eisenstein, Sergei M. 34 + 1 capítulo.
  5. Spielberg, Steven. 34 + 3 artículos.
  6. Kubrick, Stanley. 29 + 2 artículos.
  7. Vertov, Dziga. 28 + 1 artículo.
  8. Scott, Ridley. 26 + 2 artículos.
  9. Godard, Jean Luc. 22 + 1 capítulo + 1 artículo.
  10. Riefenstahl, Leni. 22 + 2 artículos.
  11. Fincher, David. 22 + 1 artículo.
  12. Fellini, Federico. 21 + 2 artículos.
  13. Schoonmaker, Thelma. 20 + 3 artículos
  14. Lynch, David. 20 + 2 artículos.
  15. Tomasini, George. 18 + 2 artículos.
  16. McLaren, Norman. 18 + 1 artículo.
  17. Rawlings, Terry. 18 + 1 artículo.
  18. Valdelomar, José. 18 + 1 artículo.
  19. Bergman, Ingmar. 17 + 2 artículos.
  20. Antonioni, Miquelangelo. 17 + 1 artículo.
  21. Allen, Woody. 17 + 1 artículo.
  22. Wise, Robert. 16 + 2 artículos.
  23. Truffaut, François. 16 + 1 artículo.
  24. Griffith, David Wark. 16.
  25. Cameron, James. 15.
  26. Buñuel, Luis. 14 + 1 artículo.
  27. Coppola, Francis Ford. 14 + 1 artículo.
  28. Guerín, José Luis. 14 + 1 artículo.
  29. Peckinpah, Sam. 14 + 1 artículo
  30. Rybczyński, Zbigniew. 14 + 1 artículo.
  31. Ford, John. 14.
  32. Aronovsky, Darren. 13.
  33. Haneke, Michael. 13 + 1 artículo.
  34. Polanski, Roman. 13 + 1 artículo.
  35. Lucas, George. 13 + 1 artículo.
  36. Wachovsky, Lana y Wachovsky, Andy. 13 + 1 artículo.
  37. Beatles, The. 13.
  38. Ford, John. 13
  39. O’Steen, Sam. 12 + 2 artículos.
  40. Cunningham, Chris. 12 + 1 artículo.
  41. De Palma, Brian. 12 + 1 artículo.
  42. Jackson, Michael. 12 + 1 artículo.
  43. Tarantino, Quentin. 12 + 1 artículo.
  44. Tarkovsky, Andrei. 12 + 1 artículo.
  45. Kuleshov, Lev. 12
  46. Wilder, Billy. 12.
  47. Decugis, Cécile. 11 + 3 artículos.
  48. Deren, Maya. 11 + 2 artículos.
  49. Fosse, Bob. 11 + 1 artículo.
  50. Hirsch, Paul. 11 + 1 artículo.
  51. Pudovkin, Vsevolod. 11.
  52. Lovejoy, Ray. 10 + 3 artículos.
  53. Erice, Víctor. 10 + 2 artículos.
  54. Resnais, Alain. 10 + 2 artículos.
  55. Trier, Lars von. 10 + 2 artículos.
  56. Guerra, Tonino. 10 + 1 artículo.
  57. Gondry, Michel. 10.
  58. Lumiere, Louis y Auguste. 10.
  59. Murch, Walter. 10.
  60. Nakashima, Marsha. 10.
  61. Stone, Oliver. 10.
  62. Lang, Fritz. 9 + 2 artículos.
  63. Almiñana, Manel. 9 + 1 artículo.
  64. Almodóvar, Pedro. 9 + 1 artículo.
  65. Bertolucci, Bernardo. 9 + 1 artículo.
  66. Kahn, Michael. 9 + 1 artículo.
  67. Landis, John. 9 + 1 artículo.
  68. Mastroianni, Ruggero. 9 + 1 artículo.
  69. Rohmer, Éric. 9 + 1 artículo.
  70. Spottiswoode, Roger. 9 + 1 artículo.v
  71. Zulueta, Iván. 9 + 1 artículo.
  72. Pasolini, Pier Paolo. 9.
  73. Balagueró, Jaume. 9.
  74. Jesucristo. 9.
  75. Warhol, Andy. 9.
  76. Ziegler, William. 9.
  77. Colpi, Henri. 8 + 1 artículo.
  78. Lucas, Marcia. 8 + 1 artículo.
  79. Morse, Susan E. 8 + 1 artículo.
  80. Nichols, Mike. 8 + 1 artículo.
  81. Parra, Domi. 8 + 1 artículo.
  82. Shakespeare, William. 8 + 1 artículo.
  83. Aleksandrov, Grigori. 8.
  84. Alfredson, Thomas. 8.
  85. Bowie, David. 8.
  86. Jonze, Spike. 8.
  87. Lee, Ang. 8.
  88. Marks, Owen. 8.
  89. Méliès, Georges. 8.
  90. Rolling Stones, The. 8.
  91. Tykwer, Tom. 8.
  92. Duras, Marguerite. 7 + 2 artículos.
  93. Schrader, Paul. 7 + 2 artículos.
  94. Vilaplana, Bernat. 7 + 2 artículos.
  95. Bayona, J. A. 7 + 1 artículo.
  96. Cassavettes, John. 7 + 1 artículo.
  97. Dylan, Bob. 7 + 1 artículo.
  98. Friedkin, William. 7 + 1 artículo.
  99. Greenberg, Gerald B. 7 + 1 artículo.
  100. Lacuesta, Isaki. 7 + 1 artículo.
  101. Lester, Richard. 7 + 1 artículo.
  102. Luna, Bigas. 7 + 1 artículo.
  103. Lye, Len. 7 + 1 artículo.
  104. Shusett, Ronald. 7 + 1 artículo.
  105. Shelley, Mary. 7 + 1 artículo.
  106. Svilova, Elizabeta. 7 + 1 artículo.
  107. Van Sant, Gus. 7 + 1 artículo.
  108. Viola, Bill. 7 + 1 artículo.
  109. Weatherley, Peter. 7 + 1 artículo.
  110. Whale, James. 7 + 1 artículo.
  111. Zapponi, Bernardino. 7 + 1 artículo.
  112. Berkeley, Busby. 7.
  113. Bonnefoy, Mathilde. 7.
  114. Chew, Richard. 7.
  115. Disney, Walt. 7.
  116. Gance, Abel. 7.
  117. Gast, Leon. 7.
  118. Herzog, Werner. 7.
  119. Hitler, Adolf. 7.
  120. Kelly, Gene. 7.
  121. Kurosawa, Akira. 7.
  122. Léger, Fernand. 7.


El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla