El Capri reestrena ‘My fair lady’ per commemorar les noces d’or

El Prat TV : El Capri reestrena ‘My fair lady’ per commemorar les noces d’or

Fermín Marimón: "Volem conservar el cine de pantalla gran"

elperiodico.cat

50e. ANIVERSARI DEL CINEMA CAPRI: 1967-2017

Àngel Garcia, Fill Adoptiu del Prat de Llobregat a títol pòstum

(Transcripció de les paraules que li va dedicar Joan Marimón el 24 de novembre del 2017)

Moltes gràcies a l’alcalde Sr. Lluís Tejedor, a l’Ajuntament, a l’Associació d’amics de l’Art, a l’Ascap, per permetre’m dirigir-vos aquestes paraules. És un honor que recordaré sempre. La meva més profunda enhorabona als distingits fills predilectes des d’avui senyor Josep Mayol i senyor Fermín Marimón, ara sou fills de tots nosaltres. I naturalment als familiars de l’Àngel, que heu tingut la sort de gaudir de temps amb una persona com ell.

Llàstima de veritat que l’Àngel no pugui parlar-nos ara perquè ell s’expressava molt bé, amb molta claredat, amb una música especial a les paraules, i amb un molt bon català. Un català una mica d’una altra época, gens carrincló, elegant i senzill alhora. Una mica estil Pere Calders, que és el nivel més alt. Confesso que jo com a guionista de tant en tant em copiava frases seves. Us en diré una entre mil: una vegada referint-se a una reunió de polítics europeus mig de festa brindant amb champagnes i vins que havia vist el dia abans a la televisió va dir, literalment. “Aquella gernació exhibia un tarannà molt xarmant”. Tot seguit i com si tal cosa. Veritablement, ell sí que tenia un “tarannà xarmant”. Un tarannà balsàmic, estar amb ell volia dir entrar en una atmòsfera en la que donava gust respirar, l’Àngel estava ple d’encant, era un home generós i acollidor. La gent quan el coneixia es quedava encisada en un temps de reccord. Vaig estar present quan l’Abril Gilabert –avui a aquesta sala- el va conèixer: es va quedar meravellada.

L’Àngel tenia a més molt sentit de l’humor, donava gust sentir-lo explicar anècdotes. N’explicaré una que us l’heu d’imaginar dita per ell, en especial les frases finals. Diu que una vegada estava dibuixant a un polígon dels afores, crec que de Madrid (suposo que pel Quixot, la sèrie de dibuix animat de finals dels setanta), acabant una feina en una marató d’aquestes típiques de la indústria del cine -perquè molt sovint no hi ha feina, i quan n’hi ha s’ha de fer en condicions de bogeria. Bé, doncs es veu que eren les tantes de la nit i no havia ni sopat. Va sortir mort de gana a l’exterior i estava tot tancat, al final buscant va veure un local amb els llums encesos. Va entrar-hi, tot molt solitari i una mica fosc, amb llums vermelles, i se li va acostar una noia força atractiva, una “ferma” que deia ell, que li va preguntar “Hola ¿Qué quieres?” I ell una mica insegur li va contestar: “Un bocadillo de chorizo”. I ella li va respondre: “Aquí no tenemos de eso, nene”. (“Nene”, a un Àngel ja de cinquanta i pico). Explicat per ell us asseguro que tenia molta gràcia.

Una altra de les frases que em va quedar, aquesta molt simple, és: “Cada dibuixant es dibuixa a sí mateix”. Això ho he anat comprobant amb el temps, i crec que és cert en general en tots els artistes, fins i tot més enllà del dibuix, narradors, actors... Però si era cert en algú era en el mateix Àngel. Els seus dibuixos eren ell. A casa tenim enmarcat un ballarí en diverses posicions, tal com fan els animadors, que ens va regalar i cadascuna d’elles és l’Àngel. Les seves granotes, els gossos perduts, sempre eren ell. I, no cal dir-ho, els atzarosos de Peraustrínia 2004, la pel.lícula que va dirigir produïda per Fermín Marimón, un dels seus grans amics. No hi podia haver ningú més indicat que l’Àngel per a crear unes criatures de l’atzar. És que ell mateix era una criatura de l’atzar, fins i tot com a víctima: ja era una rutina que l’equip de la pel.lícula busqués per tots els carrers del Prat el seu cotxe aparcat, perquè no recordava on l’havia deixat. Una vegada –això explicat per ell guanyaria- va sortir d’excursió en cotxe, conduint ell, des del Prat en direcció a Puigcerdà i a les tres hores, de cop i volta ¡oh! el mar a la dreta. Que no anàvem a Puigcerdà? Què hi fa aquí el mar? (li va preguntar la seva dona, la Carmeta), l’Àngel s’havia desviat cent cinquanta o dos-cents quilòmetres. Típic d’ell. L’Àngel va fer un magnífic treball amb la creació de les desenes d’atzarosos, torno a aplaudir-ho, extraordinari. I es va retratar en tots i cadascun d’ells. I us asseguro que ho va passar molt bé fent-ho. De fet, ell disfrutava amb el llapis a la mà. Un retrat d’ell podia ser aquest: la pipa, el llapis a la mà i el somriure. “La felicitat suprema” és frase d’ell, “dibuixant disfruto com un camell”, també. Es va buscar el millor dels treballs, el que el feia feliç, no era un treball. Podies estar parlant amb ell o ell amb tu mentre amb el llapis a la mà et feia un dibuix que al final et regalava. Segur que molts dels que esteu aquí teniu a casa un dibuix de l’Àngel.

Però la vida de l’artista no és fàcil i l’Àngel va passar moltes èpoques dures, més que no pas les bones. Quan ens explicava que al començament de tot havia d’anar als hospitals a recollir radiografies per a esborrar-les i tenir planxes transparents per a poder fer dibuix animat ens quedàvem en estat de shock. En la ja remota època analógica podien fer falta 10 ó 12 planxes de la mida d’una pàgina o més grans per a fer un segon d’animació. Quantes radiografíes havia d’aconseguir per a fer un minut de feina? L’Àngel a més tenia molta traça, era un manetes (com el Fermín Marimón). Per als que tenim problemes per a girar correctament un tornabís ens resulta pura ciència ficció que algú es construeixi una càmara de cinema o –encara més- una truca de dibuix animat, que ni us explico què és, un aparell enorme i diabòlic, a l’estudi de cinema en tenim una encara per si algú la vol veure. Bé, doncs l’Àngel era capaç de fer-ho. La seva truca de casa, la seva càmara, se les havia fet ell. La de l’estudi la van fer entre ell i en Fermín.

Una altra cosa que vaig aprendre de l’Àngel, potser la més important, i amb això acabaré, és l’orgull que necessita l’artista per a sobreviure. L’artista –i l’Àngel ho era --ho són els nostres homenatjats d’avui i segurament molts dels que sou aquí- és un ser que passa per èpoques d’inseguretat i de frustració, de falta de fe en un mateix, de no rebre el menor reconeixement o simplement de no tenir feina. Tot convida a abandonar. L’Àngel sabia qui era i tenia prou orgull d’artista com per mirar-se a sí mateix, mirar els seus dibuixos, revisar la seva obra, donar-se força i continuar endavant. A més la gent que fa animació –com el Toni Garcia, com el Fermín Marimón, com tants dels que sou aquí- sou els que més enteneu el llenguatge cinematogràfic. Un animador és sempre el millor dels cineastes. Aquest orgull –ben portat, perquè l’Àngel era molt humil- podria ser una de les lliçons més útils per a tots els artistes que sou aquí, en especial els joves.

L’Àngel Garcia. Llàstima que no sigui aquí, ara... Però, vaja, per si de cas no ho descartem del tot. Al cap i a la fi es deia “Àngel”.

Fermín Marimón, Fill Predilecte del Prat de Llobregat

Sempre que parla mai no ens deixa indiferents. Ahir 24 de novembre Fermín Marimón, habitualment reservat, ens va posar el nus a la gola quan a l'abarrotat Auditori del Cèntric va declarar la seva admiració i el seu amor per la seva esposa Mari Carme Padrosa, “superior a mi en tot”, “perquè lluita per la gent humil”, “m’ha ajudat des del primer moment”.

Va centrar-se també en tres amics més de tota la vida, Pepito Vilella, present a la sala als seus 95 anys, Àngel Garcia, distingit ahir també com a Fill Adoptiu a títol pòstum i Jordi Bringué, que el va introduir en la realització de cinema. Blanca Pàmpols va fer un bellíssim parlament que no podem sinó aplaudir i David Vicioso va repassar la seva trajectòria, llegint al final diversos missatges de gent del Prat que recolzaven el nomenament. Un acte originat per la iniciativa d’Amics de l’Art del Prat i de l’ASCAP, que l’Ajuntament del Prat ha recollit. Un brindis per tots ells! Un altre per al gran Toni Garcia! I naturalment per a Josep Mayol, nomenat Fill Adoptiu.

Una vetllada feliç, unànimament feliç, amb intervencions de tots els grups politics a favor de tres persones que han donat molt al poble, en la disciplina que més ens reconcilia amb el ser humà, l’art. Gràcies a aquests tres artistes que el poble del Prat ha reconegut!

Blade Runner, los mejores recuerdos son de ella

	UB Edicions "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla" de Joan Marimón. Editorial UB. Un llibre poc incorrecte que encara no està prohibit i amb més esquemes de pel·lícules.		UB Edicions "El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla" de Joan Marimón. Editorial UB. Un libro poco incorrecto que todavía no está prohibido y con más esquemas de películas.

El professional del muntatge en la punta del sabre El profesional del montaje en el filo de la navaja

	El professional del muntatge en la punta del sabre Mariano Rajoy en pla mig anuncia que aplicarà l’article 155 que suspèn l’autonomia de Catalunya i tot seguit passem a un primer pla de Soraya Sáenz de Santamaría somrient satisfeta (TV3). Carles Puigdemont escolta les preguntes llençades a tota marxa per Jordi Évole i quan li toca respondre es pren una pausa abans de fer-ho (La Sexta).		El profesional del montaje en el filo de la navaja Mariano Rajoy en plano medio anuncia que aplicará el artículo 155 que suspende la autonomía de Catalunya y acto seguido pasamos a un primer plano de Soraya Sáenz de Santamaría sonriendo satisfecha (TV3). Carles Puigdemont escucha las preguntas lanzadas a toda velocidad por Jordi Évole y cuando le toca responder lo hace tras una larga pausa (La Sexta).
	L’insert de Soraya Sáenz de Santamaria somrient en el moment clau respon a la realitat dels fets? El contraplà de Puigdemont amb rostre cansat mentre parla Évole i la llarga pausa abans de respondre podria haver-se muntat d’una altra manera?		¿El inserto de Soraya Sáenz de Santamaría sonriente en el momento clave responde a la realidad de los hechos? ¿El contraplano de Puigdemont con el rostro cansado mientras habla Évole y la larga pausa antes de responder podría haberse montado de otra manera?
	Aquesta tardor del 2017 es precipiten a Catalunya i a España una successió de fets dels quals es construeixen relats audiovisuals que poden anar en direccions ideològiques oposades. A partir d’un mateix incident i amb aproximadament les mateixes imatges es construeixen missatges diametralment diferents. Els artífexs d’aquestes peces, convincents en la majoria dels casos, són els professionals del muntatge (a les ordres del consorci per al qual treballen), en concret els que s’ocupen de muntar notícies, reportatges i programes d’actualitat en els molts formats a l’abast. Poques vegades com en aquesta tardor incandescent del 2017 s’ha pogut constatar l’enorme poder del llenguatge audiovisual.		Este otoño del 2017 se precipitan en Catalunya y en España una sucesión de hechos de los cuales se construyen relatos audiovisuales que pueden marchar en direcciones ideológicas opuestas. A partir de un mismo incidente y con aproximadamente las mismas imágenes se construyen mensajes diametralmente diferentes. Los artífices de estas piezas, convincentes en la mayoría de los casos, son los profesionales del montaje (a las órdenes del consorcio para el que trabajan), en concreto los que se ocupan de montar noticias, reportajes y programas de actualidad en los muchos formatos posibles. Pocas veces como en este otoño incandescente del 2017 se ha podido constatar el enorme poder del lenguaje audiovisual.
	Els missatges exageradament orientats cap a una ideologia concreta no generen grans perills per a l’intel.lecte de l’espectador, que els rep sense que afectin la seva capacitat de judici. Però hi ha també missatges audiovisuals d’aparença impecable i objectiva que poden arribar a fer canviar d’opinió aquell espectador a la recerca de veritat i justícia. Són aquests els veritablement perillosos. Notícies que s’han produït fa prou poc temps com per no poder haver estat manipulades o reportatges breus o no tan breus. Però els professionals del muntatge treballen ràpid...		Los mensajes exageradamente orientados hacia una ideología concreta no generan mayores peligros para el intelecto del espectador, que los recibe sin que afecten a su capacidad de juicio. Pero existen también mensajes audiovisuales de apariencia impecable y objetiva que pueden llegar a hacer cambiar de opinión al espectador a la búsqueda de verdad y justicia. Esos son los verdaderamente peligrosos. Noticias que se han producido al instante y por tanto no pueden haber sido manipuladas o reportajes breves o no tan breves. Pero los profesionales del montaje trabajan rápido...
	Es pot donar el cas que hi hagi muntadors o muntadores exercint per a una cadena contrària a les seves conviccions? Podem suposar que sí en un percentatge “x”. Des d’aquestes ratlles només demano a aquests professionals que continuïn elaborant els productes igual de bé però mantenint intacta la seva pròpia llibertat de pensament. Si des d’aquesta llibertat al muntador o muntadora se li presenten problemes de consciència, que actuï com cregui convenient.		¿Se puede dar el caso de que haya montadores o montadoras ejerciendo para una cadena contraria a sus convicciones? Podemos suponer que sí en un porcentaje “x”. Desde estas líneas sólo pido a estos profesionales que continúen elaborando los productos igual de bien pero manteniendo intacta su propia libertad de pensamiento. Si desde esa libertad al montador o montadora se le presentan problemas de conciencia que actúe como considere conveniente.
	El professional del muntatge està abocat, en la més gran de les mesures, a servir el poder pel que treballa manipulant l’emoció i l’intel.lecte de l’espectador. El llenguatge audiovisual és més eficaç que cap arma de destrucció, les idees penetren suaument i poden mobilitzar-nos en la direcció suggerida.		El profesional del montaje está abocado en la mayor de las medidas a servir al poder para el que trabaja manipulando la emoción y el intelecto del espectador. El lenguaje audiovisual es más eficaz que cualquier arma de destrucción, las ideas penetran suavemente y pueden movilizarnos en la dirección sugerida.
	La setmana que avui dilluns comença, la del 23 al 29 d’octubre del 2017, la de l’aplicació de l’article 155 per part del govern del PP i la de la reacció del Parlament de Catalunya, pot ser especialment conflictiva i alhora interessant pel que toca a enviar relats ideològics el més convincents possible. Mai el professional del muntatge haurà estat més decisiu.		La semana que hoy lunes empieza, la del 23 al 29 de octubre del 2017, la de la aplicación del artículo 155 por parte del gobierno del PP y la de la reacción del Parlament de Catalunya, puede ser especialmente conflictiva y a la vez interesante por lo que toca a enviar relatos ideológicos lo más convincentes posible. Nunca el profesional del montaje habrá sido más decisivo.
	(És de desitjar, per cert, que el seu sou estigui a l’alçada de la seva rellevància)		(Es de desear, por cierto, que su sueldo esté a la altura de su relevancia)