Llei de cinema català, ley de cine catalán

Crec que el més eficaç és invertir tots els euros des del primer a l’últim en la producció de films fets a Catalunya (amb una òbvia prioritat cap el cinema parlat en català) i deixar que el mercat s’autorreguli tot sol a partir d’aquí, sense l’intervencionisme que pretén la llei obligant a distribuidors i exhibidors. El Fons de Foment que s’ha de crear per tal de neutralitzar les pèrdues que la mateixa llei veu a venir en el camp de l’exhibició està definit de forma perfectament difusa en les actuals bases. Engegar les bases de la llei sense haver consultat amb els possibles perjudicats, distribuidors i exhibidors, és temerari, a part de poc educat. Si la llei s’ha d’acabar modificant és possible que els partits que l’han creat juguin al victimisme (no seria una actitud nova, ja ho va fer Convergència en el seu moment), amb la qual cosa la conselleria hauria obtingut rèdits electorals durant la publicació d’aquestes bases i, després, durant el moment del victimisme: “nosaltres volem ser catalanistes i nacionalistes però les majors ens ho impedeixen”. Quan es va crear Televisió de Catalunya es va invertir molt (moltíssim, diuen) sense penalitzar ningú i disparant la tan desitjada normalització. Per què no dedicar un esforç similar a la producció cinematogràfica catalana? M’agradaria pensar que qualsevol actor català té més possibilitats de ser sentit en català a una pantalla gran que no pas Brad Pitt o Tom Cruise.

Creo que lo más eficaz es invertir todos los euros desde el primero al último en la producción de films realizados en Catalunya (con una obvia prioridad hacia el cine hablado en catalán) y dejar que el mercado se autorregule solo a partir de ahí, sin el intervencionismo que pretende la ley obligando a distribuidores y exhibidores. El Fondo de Fomento que se tiene que crear para neutralizar las pérdidas que la misma ley prevé en el campo de la exhibición está definido de forma perfectamente difusa en las actuales bases. Lanzar las bases de la ley sin haber consultado con los posibles perjudicados, distribuidores y exhibidores, es temerario, aparte de poco educado. Si la ley se tiene que acabar modificando es posible que los partidos que la han generado jueguen al victimismo (no sería una actitud nueva, ya lo hizo Convergència en su momento), con la que la conselleria habría obtenido réditos electorales durante la publicación de estas bases y, después, durante el momento del victimismo: “nosotros queremos ser catalanistas y nacionalistas pero las majors nos lo impiden”. Cuando se creó Televisió de Catalunya se invirtió mucho (muchísimo, dicen) sin penalizar a nadie y disparando la tan deseada normalización. ¿Por qué no dedicar un esfuerzo similar a la producción cinematográfica catalana? Me gustaría pensar que cualquier actor catalán tiene más possibilidades que Brad Pitt o Tom Cruise de ser oído en catalán en una pantalla grande.