Pactogaters: Marga Gómez Inglada (II)

	Vet aquí la història de l’Esquitx i del Petard en paraules de Marga Gómez Inglada: L’Esquitx farà tres anys aquest mes i el Petard dos a l’agost. L’Esquitx va arribar primer, adoptada del veterinari de la Rambla. Ella i els seus germans van ser recollits per una veïna bondadosa, en una rotonda de la Zona Franca, on perillava la seva vida, per l’abandonament de la mare i pel trànsit intens, segurament causant de l’absència materna. Nosaltres ja teníem la Cosa, batejada així en homenatge a la família Addams, una gata vella amb molt de caràcter i molta bellesa (era europea de pel curt atigrada). L’Esquitx feia dies que s’estava a cal veterinari, i era la única que quedava per adoptar. Així és que la varem portar a casa. Era molt petita amb uns immensos ulls blaus, d’aquí el nom que li varem triar. L’any de convivència entre les dues gates va ser terrible i la pobreta Esquitx va rebre de mala manera la gelosia de la Cosa. Al final es van repartir el territori (sort que la casa és gran) tot i que hi havia sang quan coincidien. Tot i els maltractament, l’Esquitx va quedar molt trista quan, l’any següent, la Cosa va morir. Per això varem decidir adoptar un altre gat. Per majoria de vots varem enviar al Pere (els altres no hauríem estat capaços de no tornar a casa si no era amb tres gossos i cinc gats!) a la gossera del Tibidabo, amb l’encàrrec de portar una gateta, bufona i mansa. Ell va tornar amb una mena de gat, mascle, negre, amb un ull malalt, la cua trencada i ple d’infeccions. El seu estat era tan lamentable, que a la gossera no li havien volgut fer els papers de l’adopció per si de cas no se’n sortia. Durant una setmana li varem donar antibiòtics, li posàvem gotes als ulls i li curàvem els fongs de la pell. L’Esquitx, per ordre cronològic, el va bufar, el va olorar, el va ignorar i el va acceptar. Ara són inseparables. A la setmana, ja feia una altra fila. No parava de menjar (encara ara no para) i va començar a engreixar. El veterinari li va donar l’alta i li va fer els papers. Ja era legal i li calia un nom. Després d’alguns intents fallits, es va quedar amb Petard, perquè era molt trapella i per la forma de la seva cua trencada, com el rastre d’un coet quan s’enfila. És molt tranquil i carinyós, com també ho és l’Esquitx, i del seu passat, segurament terrible, només li queda una por inconscient als sorolls inesperats. Dos gats amb sort! Un petó, Marga i família!!!		He aquí la historia de Esquitx y de Petard, en palabras de Marga Gómez Inglada: Esquitx cumplirá tres años este mes y Petard dos en agosto. Esquitx llegó primero, adoptada del veterinario de la Rambla. Ella y sus hermanos fueron recogidos por una vecina bondadosa en una rotonda de la Zona Franca, donde peligraba su vida, por el abandono de la madre y por el tránsito intenso, seguramente causante de la ausencia materna. Nosotros ya teníamos a Cosa, bautizada así en homenaje a la familia Addams, una gata vieja con mucho carácter y una gran belleza (era europea y atigrada, de pelo corto). Esquitx hacía algunos días que estaba en el veterinario, y era la única que quedaba por adoptar. Así que nos la llevamos a casa. Era muy pequeña, con unos immensos ojos azules, de ahí el nombre que escogimos. El año de convivencia entre las dos gatas fue terrible y la pobrecita Esquitx recibió de mala manera los celos de Cosa. Al final, se repartieron el territorio (por suerte, la casa es grande), aunque cuando coincidían el asunto terminaba en sangre. A pesar de los maltratos, Esquitx se quedó muy triste cuando, al año siguiente, Cosa murió. Por eso decidimos adoptar otro gato. Por mayoría de votos enviamos a Pere, mi marido (¡los otros no habríamos sido capaces de volver a casa si no era con tres perros y cinco gatos!) a la perrera del Tibidabo, con el encargo de traer una gatita, bonita y mansa. Pere volvió con una especie de gato, macho, negro, con un ojo enfermo, la cola rota y cargado de infecciones. Su estado era tan lamentable que en la perrera no le habían querido hacer los papeles de la adopción por si el gato no sobrevivía. Durante una semana le dimos antibióticos, le pusimos gotas en los ojos y le curamos los hongos de la piel. Esquitx, por orden cronológico, sopló al gato enfermo, le olió, le ignoró y le aceptó. Ahora son inseparables. A la semana, ya tenía otro aspecto. No paraba de comer (todavía ahora no para) y empezó a engordar. El veterinario le dio el alta y le hizo los papeles. Ya era legal y necesitaba un nombre. Después de algunos intentos fallidos, se quedó en Petard, porque era muy travieso y por la forma de su cola partida, como el rastro de un cohete al ascender. Es muy tranquilo y cariñoso, igual que Esquitx, y de su pasado, seguramente terrible, sólo le ha quedado un miedo inconsciente a los ruidos inesperados. Dos gatos con suerte.