viernes, 11 de marzo de 2016

Elena Jaumandreu, reivindicada

REIVINDICACIÓ D’ELENA JAUMANDREU, MUNTADORA D’ORSON WELLES I D’ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu (Cerdanyola, 1936), ha estat ajudant de muntatge de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirigeix Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirigeix Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirigeix José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirigeix Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirigeix Carlos Saura- i muntadora de curtmetratges documentals i de llargmetratges. Activa des de finals dels cinquanta fins als vuitanta, té una trajectòria en la que sobresurten dos llargmetratges molt rellevants, “Las Vegas, 500 millones” (1968) d’Antonio Isasi Isasmendi, i ni més ni menys que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) d’Orson Welles, la pel.lícula preferida de Welles de la seva pròpia filmografía i una auntèntica fita en la història del muntatge i del cinema. Elena va participar en el rodatge i, als seus 29 anys, en va ser la muntadora.

 REIVINDICACIÓN DE ELENA JAUMANDREU, MONTADORA DE ORSON WELLES Y DE ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu
(Cerdanyola, 1936), ha sido ayudante de montaje de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirige Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirige Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirige José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirige Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirige Carlos Saura- y montadora de cortometrajes documentales y de largometrajes. Activa desde finales de los cincuenta hasta los ochenta, tiene una trayectoria en la que sobresalen dos largometrajes muy relevantes “Las Vegas, 500 millones” (1968) de Antonio Isasi Isasmendi, y nada menos que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) de Orson Welles, la película preferida de Welles de su propia filmografía y un aunténtico hito en la historia del montaje y del cine. Elena participó en el rodaje y, a sus 29 años, fue la montadora.

L’obra d’Orson Welles està justament estudiada per amants del cinema del món sencer, la mateixa “Campanadas…”, amb seqüències de diàleg en continu moviment –i sense errors- i amb una de les batalles més belles i inspiradores de la història de l’audiovisual, ha estat objecte d’anàlisi en nombrosíssimes ocasions (como ara a “El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla”). Per si algú no ho recorda, és una producció d’Emiliano Piedra, rodada a España, sobretot a Catalunya (al castell de Cardona, a la Fageda d’en Jordà d’Olot) amb un equip fonamentalment espanyol inclosos diversos actors principals.

  La obra de Orson Welles está justamente estudiada por amantes del cine del mundo entero, la misma “Campanadas…”, con secuencias de diálogo en continuo movimiento –y sin errores- y con una de las batallas más bellas e inspiradoras de la historia del audiovisual, ha sido objeto de análisis en numerosísimas ocasiones (como en “El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla”). Por si alguien no lo recuerda, es una producción de Emiliano Piedra, rodada en España, sobre todo en Catalunya (en el castillo de Cardona, en la “Fageda d’en Jordà” en Olot) con un equipo fundamentalmente español incluidos diversos actores principales.

El cinema d’Antonio Isasi Isasmendi (88 anys en el present) està per recuperar. “Las Vegas 500 millones”, per exemple, film muntat per Elena Jaumandreu, història d’un robatori impecablement narrat, és un exercici d’estil amb un muntatge que parteix d’una filmació quasi exclusiva en plans fixes.

  El cine de Antonio Isasi Isasmendi (88 años en el presente) está por recuperar. “Las Vegas 500 millones”, por ejemplo, film montado por Elena Jaumandreu, historia de un robo impecablemente narrado, es un ejercicio de estilo con un montaje que parte de una filmación casi exclusiva en planos fijos.

Un dels últims treballs d’Elena Jaumandreu és “Interior roig” (1983) d’Eugeni Anglada (director també de “La ràbia”, de 1978, i de nombrosos curtmetratges històrics en el cinema amateur català). En el 2015, Elena forma part del grup Gent Gran Activa que realitza el curtmetratge “El secret de la Torre Vermella”.

  Uno de los últimos trabajos de Elena Jaumandreu es “Interior roig” (1983) de Eugeni Anglada (director también de “La rabia”, de 1978, y de numerosos cortometrajes históricos en el cine amateur catalán). En el 2015, Elena forma parte del grupo Gent Gran Activa que realiza el cortometraje “El secret de la Torre Vermella”.

Frases de Elena Jaumandreu extretes del reportatge “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicat a Orson Welles i emès en el 2015, amb ocasió del centenari del naixement del geni de Wisconsin:
  • Jo era una muntadora clàssica, amb Orson Welles vaig aprendre altres maneres de muntar.
  • Ell disfrutava, era feliç a la sala de muntatge.
  • (Orson) tornava del rodatge i entrava a la sala, se’ns feien les 12, la 1 i a les 8 tornàvem a ser allà.
  • Et feia treballar moltes hores, moltes, però jo no ho notava.
  • (Orson) em va dir que volia muntar ell la pel.lícula: “Estaràs amb mi però ho vull fer jo”. Aleshores jo li vaig fer un primer muntatge i a partir d’aquí ell ja va anar fent, posant els plans que va considerar.
  Frases de Elena Jaumandreu extraídas del reportaje “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicado a Orson Welles y emitido en el 2015, con ocasión del centenario del nacimiento del genio de Wisconsin:
  • Yo era una montadora clásica, con Orson Welles aprendí otras maneras de montar.
  • El disfrutaba, era feliz en la sala de montaje.
  • (Orson) volvía del rodaje y entraba en la sala, nos daban las 12, la 1 y a las 8 volvíamos a estar ahí.
  • Te hacía trabajar muchas horas, muchas, pero yo no lo notaba.
  • (Orson) Me dijo que quería montar la película él: “Vas a estar conmigo pero quiero hacerlo yo”. Entonces yo le hice un primer montaje y a partir de ahí él ya fue haciendo, poniendo los planos que consideró.

 
La batalla de Shrewsbury a Campanadas a medianoche (Chimes at midnight, 1965) amb guió i direcció d’Orson Welles, adaptant quatre obres de William Shakespeare. Muntatge d’Elena Jaumandreu.

  La batalla de Shrewsbury en Campanadas a Medianoche (Chimes at Midnight, 1965) con guión y dirección de Orson Welles adaptando cuatro obras de William Shakespeare. Montaje de Elena Jaumandreu.

Orson Welles considera aquest film produït i rodat a Espanya com una de les seves obres més acabades. El clímax de la meitat d’aquest film de dues hores basat en l’obra de teatre Cinc reis, del mateix Welles, que adapta quatre obres de William Shakespeare, està dedicat a la batalla de Shrewsbury, episodi històric succeït el 1403, entre les tropes del Príncep Hal, fill d’Enric IV, hereu del tron, i les de l’aspirant, Henry Percy. Es tracta d’un episodi de més de deu minuts, entre el preludi, la batalla, el duel final d’espases entre els dos cabdills i el monòleg poètic en l’agonia del derrotat Percy. Hi ha una idea narrativa i estètica que fa memorable la seqüència: els soldats moribunds s’arrosseguen entre el fang que s’ha anat formant al llarg de l’enfrontament. La boira que embolcalla l’espai dota de bellesa i dissimula per cert la falta de figurants. La batalla pròpiament dita, de sis minuts, segueix el patró del «muntatge rítmic» d’Eisenstein, un ritme molt ràpid, amb una successió de plans d’un segon o menys i gairebé mai per damunt de tres segons. El motiu principal és la bellesa de la violència i dels cossos i objectes en moviment, segons el concepte del Manifest Futurista de «bellesa de la velocitat». No hi ha el menor interès en diferenciar els bàndols, és a dir, cap voluntat didàctica, l’espectador no pot saber qui és qui, qui guanya o qui perd, només la bellesa del moviment, de la violència, els cossos rebent impactes d’espases, garrots o fletxes, cavalls caient, rostres de soldats ferits cridant de dolor. Alguns plans immòbils d’observadors aturen momentàniament la velocitat per incrementar el contrast. Acció i reacció (arquers que tiren fletxes i cossos que les reben) o acció i diverses reaccions (soldat que descarrega l’espasa i cos que rep l’impacte, soldat que cau, cavall que cau). Hi ha extracció de fotogrames (skip framing) dins de nombrosos plans, per accelerar moviments, plans amb la càmera en diagonal o rodats càmera en mà. Ombres que venen a primer terme, plans tan propers que fan inidentificable la seva lectura, canvis constants de direcció, escombratges, Welles busca també el camí de l’abstracció. El desenllaç de la batalla multitudinària és una lluita a espases entre dos guerrers, els cabdills Hal i Percy, observada de prop per Falstaff. De nou, caracteritza el duel un enorme dinamisme, i cap interès informatiu per distingir qui és qui. Plans breus dels dos combatents es barregen amb plans de l’observador Falstaff, que en una ocasió cau a terra en continuïtat amb el desequilibri d’un dels lluitadors. La culminació final de l’acció és l’agonia lúcida i serena de Percy, un moment que podria ser anticlimàtic i que esdevé no obstant el pic emotiu més alt de la seqüència gràcies a la bellesa del monòleg (Shakespeare hi és al darrere), en què relativitza les emocions humanes a causa de la fugacitat de la vida: «Harry, m’has robat la meva joventut —murmura Percy—. Em dol menys aquesta ferida que la fama que tu heretaràs de mi… Però aquesta idea és filla de la vida, la vida és bufó del temps…».

  Orson Welles considera este film producido y rodado en España como una de sus obras más acabadas. El clímax de la mitad de este film de dos horas basado en la obra de teatro “Cinco Reyes”, del propio Welles, que adapta cuatro obras de William Shakespeare, está dedicado a la batalla de Shrewsbury, episodio histórico sucedido en 1403, entre las tropas del Príncipe Hal, hijo de Enrique IV, heredero del trono, y las del aspirante, Henry Percy. Se trata de un episodio de más de 10 minutos, entre el preludio, la batalla, el duelo final de espadas entre los dos caudillos y el monólogo poético en la agonía del derrotado Percy. Hay una idea narrativa y estética que hace memorable la secuencia: los soldados moribundos se arrastran entre el barro que se ha ido formando a lo largo del enfrentamiento. La niebla que se extiende por el campo de batalla dota de belleza y disimula por cierto la falta de figurantes. La batalla propiamente dicha, de 5 minutos, sigue el patrón del “montaje rítmico” de Eisenstein, un ritmo muy rápido, con una sucesión de planos de 1 segundo o menos y casi nunca por encima de 3 segundos. El motivo principal es la belleza de la violencia y de los cuerpos y objetos en movimiento, según el concepto del Manifiesto Futurista de “belleza de la velocidad”. No se percibe el menor interés en diferenciar los dos bandos, es decir, no hay la menor voluntad didáctica, el espectador no puede saber quién es quién, quién gana o quién pierde, solo la belleza del movimiento, de la violencia, los cuerpos recibiendo impactos de espadas, garrotes o flechas, caballos cayendo, rostros de soldados heridos gritando de dolor. Algunos planos inmóviles de observadores detienen momentáneamente la velocidad para incrementar el contraste. Acción y reacción (arqueros que lanzan flechas y cuerpos que las reciben) o acción y diversas reacciones (soldado que descarga la espada y cuerpo que recoge el impacto, soldado que se desploma, caballo que se derrumba). Se practica la extracción de fotogramas (skip-framing) dentro de numerosos planos, para acelerar el movimiento, planos con la cámara en diagonal o rodados cámara en mano. Sombras que vienen a primer término, planos tan cercanos que se hace inidentificable su lectura, cambios constantes de dirección, barridos, Welles busca también el camino de la abstracción. El desenlace de la batalla multitudinaria es una lucha a espadas entre dos guerreros, los caudillos Hal y Percy, observada de cerca por Falstaff. De nuevo, caracteriza el duelo un enorme dinamismo y ningún interés informativo por distinguir quién es quién. Planos breves de los dos combatientes se mezclan con planos del observador Falstaff, que en una ocasión cae al suelo en continuidad con el desequilibrio de uno de los luchadores. La culminación final de la acción es la agonía lúcida y serena de Percy, un momento que podría ser anticlimático y que se convierte no obstante en el pico emotivo más alto de la secuencia gracias a la belleza del monólogo (Shakespeare está detrás de él), en el que relativiza las emociones humanas a causa de la fugacidad de la vida: “Harry, me has robado mi juventud –susurra Percy-. Me duele menos esta herida que la fama que tu heredarás de mí... Pero esta idea es hija de la vida, la vida es bufón del tiempo...”.

L’estructura de la seqüència: preludi-batalla-duel-agonia és com un zoom conceptual cap a la conseqüència natural d’un enfrontament militar, la lamentació per la pèrdua del tresor més valuós, la vida d’un ésser humà.

  La estructura de la secuencia: “preludio-batalla-duelo-agonía” es como un zoom conceptual hacia la consecuencia natural de un enfrentamiento militar, la lamentación por la pérdida del tesoro más valioso, la vida de un ser humano.

Se cita sovint aquesta batalla com una de les més imitades de la història del cinema. Ho és en la mesura de la voluntat de creació de bellesa amb els mecanismes de l’acció violenta i per la utilització de recursos formals propers al cinema experimental.

  Se cita a menudo esta batalla como una de las más imitadas de la historia del cine. Lo es en la medida de la voluntad de creación de belleza con los mecanismos de la acción violenta y por la utilización de recursos formales cercanos al cine experimental.

Al llibre Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich i Orson Welles, el director americà afirma fer sempre ell el muntatge de tots els seus films, i si no és possible ser físicament a la sala dóna instruccions precises als muntadors. Sobre la seqüència de la batalla de Campanadas diu que van rodar-la en deu dies i la van muntar en sis setmanes —deu hores al dia—, per a un total de sis minuts, tot aclarint que aquest va ser un cas extrem.

  En el libro Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich y Orson Welles, el director americano afirma hacer siempre él el montaje de todos sus films, y si no es posible estar físicamente en la sala da instrucciones precisas a los montadores. Sobre la secuencia de la batalla de Campanadas dice que la rodaron en diez días y la montaron en seis semanas —diez horas al día—, para un total de seis minutos, aclarando que este fue un caso extremo.



El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla