domingo, 29 de marzo de 2009

Vicky Peña



La síntesi és molt senzilla: Vicky Peña és una de les millors actrius del nostre cinema i el nostre teatre. El seu premiat monòleg de l’hora inicial de “Homebody/Kabul” de Tony Kushner –per posar un exemple- es podria incloure en la propera missió espacial a les galàxies dins de l’antologia del Patrimoni de la Humanitat.

Hem tingut el privilegi que aquesta actriu, sempre present a lluites i reivindicacions del seu col.lectiu d’actors –i a una altra pila de causes- hagi donat vida a la nostra pel.lícula a “Consuelo”, una transposició d’Antònia Alaminos, una dona real que presideix una associació de salvament de gats i que lluita de forma veritablement heroica contra el món per aconseguir sensibilitzar l’administració. Les mirades d’amor, amistat i complicitat de Consuelo al veterinari David (Alberto Jiménez), amb mil gats pel mig, constitueixen sens dubte un dels millors moments de la pel.lícula. Vicky Peña destila la seva generositat interpretativa per donar forma a aquesta “Consuelo”, que és com un àngel benefactor, una médium, una redemptora, una dona sàbia i sobre tot una amiga.
La síntesis es muy sencilla: Vicky Peña es una de las mejores actrices de nuestro cine y nuestro teatro. Su premiado monólogo de la hora inicial de “Homebody/Kabul” de Tony Kushner –por poner un ejemplo- se podría incluir en la próxima misión espacial a las galaxias en la antología del Patrimonio de la Humanidad.

Bien, pues tuvimos el privilegio de que esta actriz, siempre presente en luchas y reivindicaciones de su colectivo de actores –y otro montón de causas- diera vida en nuestra película a “Consuelo”, una trasposición de Antonia Alaminos, una mujer real que preside una asociación de salvamento de gatos (BADAGATS) y que lucha de forma verdareramente heroica contra el mundo para conseguir sensibilizar a la administración. Las miradas de amor, amistad y complicidad de Consuelo al veterinario David (Alberto Jiménez), con un montón de gatos de por medio, constituyen sin duda uno de los mejores momentos de la película. Vicky Peña derrama su generosidad interpretativa para encarnar a esa “Consuelo” que es como un ángel benefactor, una médium, una redentora, una mujer sabia y sobre todo una amiga.

Pots veure aquí el seu comentari contra el maltractament animal el dia de l’estrena:

Puedes ver aquí su comentario contra el maltrato animal el día del estreno:

I de nou a la nostra pel.lícula, parlant del seu paper i recolzant a la gent que protegeix els gats: Y en nuestra película, hablando de su papel y apoyando a quienes velan por los gatos:

Vicky Peña Carulla forma part d’una aristocràtica saga d’actors-artistes-músics en la què hi ha també, per citar altres membres, la seva germana Marina (guionista del nostre projecte en marxa, “Quim”, analista del nostre guió de gats i a més fotògrafa de gats de carrer); la seva filla Miranda (presenta el seu segon disc amb el seu grup “Xazzar” el 28 de març a La Farinera del Clot); el seu nebot Ícar Toset Peña (meitat del duo “Belleville”, autors de “La ballarina”, tema estelar de la nostra pel.lícula); el seu pare l’actor Felip Peña (la veu del Gran Ton, emperador de l’atzar, a “Peraustrinia 2004”) i la seva mare, la gran dama de la interpretació Montserrat Carulla.
Vicky Peña Carulla forma parte de una aristocrática saga de actores-artistas-músicos en la que están también, por citar algunos, su hermana Marina (guionista de nuestro proyecto en marcha, “Quim”, analista de nuestro guión de gatos y además fotógrafa de gatos); su hija Miranda (presenta su segundo disco con el grupo “Xazzar” el 28 de marzo en La Farinera del Clot); su sobrino Ícar Toset Peña (mitad del dúo Belleville, autores de “La ballarina”, tema estelar de nuestra película); su padre el actor Felip Peña (la voz del Gran Ton en “Peraustrinia 2004”) y su madre, la gran dama de la interpretación Montserrat Carulla.

Vicky Peña estrena obra de teatre dimarts que ve, 31 de març, “Sweeney Todd” de Stephen Sondheim, amb direcció de Mario Gas. Més aviat re-estrena, perquè es tracta d’una nova edició del muntatge de 1995 en el que ja hi va ser. Un musical, sí, perquè Vicky Peña és també cantant, una magnífica cantant. Aquí podeu veure-la al tema “Je ne t’aime pas” de l’espectacle “De Mahagonny a Youkali”, amb cançons de Kurt Weill.
Vicky Peña estrena obra de teatro el martes que viene, 31 de marzo, “Sweeney Todd” de Stephen Sondheim, con dirección de Mario Gas. Más bien re-estrena, porque se trata de una nueva edición del montaje de 1995 en el que ya estuvo. Un musical, sí, porque Vicky Peña es también cantante, una magnífica cantante. Aquí podéis verla en el tema “Je ne t’aime pas” del espectáculo “De Mahagonny a Youkali”, con canciones de Kurt Weill.

miércoles, 25 de marzo de 2009

A n i m a b a s a u r i


Homenatge a
Fermín Marimón II


Fermín Marimón ha anat recollint multitud de peces de cinema al llarg de més de 50 anys. Avui constitueixen un fons que està permanentment exposat a l’antic estudi de dibuix animat del Prat de Llobregat on es va realitzar “Peraustrínia 2004”, que aquests dies s’està projectant al Festival d’Animació Animabasauri. La darrera peça del museu és la placa d’homenatge d’aquest Festival.



Altres objectes del Museu, com els compassos originals del curtmetratge “Ballet Burlón” o diverses càmares o projectors, són aquests:
Homenaje a
Fermín Marimón II


Fermín Marimón ha ido recopilando multitud de objetos de cine a lo largo de más de 50 años. Hoy constituyen un fondo que está permanentemente expuesto en el antiguo estudio de dibujo animado del Prat de Llobregat donde se realizó “Peraustrinia 2004”, que estos días se está proyectando en el Festival de Animación de Animabasauri. La última pieza del museo es la placa de homenaje de este festival.



Otros objetos del Museo, como los compases originales del cortometraje “Ballet Burlón” o diversas cámaras y proyectores, son estos:



Museu Fermín Marimón.

Museo Fermín Marimón.

sábado, 21 de marzo de 2009

Animabasauri-Animabasque


Homenatge a
Fermín Marimón


Animabasauri-Animabasque és un dels festivals més importants del panorama actual quant a aparador del més rellevant que es produeix al món de l’animació. En aquesta cinquena edició, aquest certamen de Bilbao ret homenatge a Fermín Marimón en la seva faceta de creador i de productor. Per tal de celebrar l’esdeveniment, Fermín Marimón i la seva esposa i col.laboradora Mari Carme Padrosa han anat personalment a la inauguració.

Els propers diumenge 22 a les 18.00 hores al Social Antzokia i dimarts 24 de març a les 20.00 hores al Max Ocio Barakaldo, dins de l'apartat “Emanaldi bereziak” (Projeccions especials), es podrà veure els curtmetratges “Ballet Burlón” i “In crescendo” i el llargmetratge “Peraustrínia 2004”.

Tota la informació a:
Homenaje a
Fermín Marimón


Animabasauri-Animabasque es uno de los festivales más importantes del panorama actual como escaparate de lo más relevante que se produce en el mundo de la animación. En esta quinta edición, este certamen de Bilbao homenajea a Fermín Marimón en su faceta de creador y de productor. Para celebrar el acontecimiento, Fermín Marimón y su esposa y colaboradora Mari Carme Padrosa han acudido a la inauguración.

El domingo 22 a las 18.00 horas en el Social Antzokia y el martes 24 de marzo a las 20.00 horas en el Max Ocio Barakaldo, dentro del apartado “Emanaldi bereziak” (Proyecciones especiales), se podrán ver los cortos “Ballet Burlón” e “In crescendo” y el largometraje “Peraustrinia 2004”.

Toda la información en:
http://www.animabasauri.com/

Pots veure l’històric “Ballet Burlón” (1959) a:
Puedes ver el histórico Ballet Burlón (1959) en:

Pots ver “In crescendo” (2001) a:

Puedes ver In crescendo (2001) en:

Però per veure “Peraustrínia 2004” (1989) hauràs de desplaçar-te a Bilbao, el diumenge 22 o el dimarts 24.

Pero para ver Peraustrinia 2004 (1989) tendrás que desplazarte a Bilbao, el domingo 22 o el martes 24.

martes, 17 de marzo de 2009

Llei de cinema català, ley de cine catalán

Crec que el més eficaç és invertir tots els euros des del primer a l’últim en la producció de films fets a Catalunya (amb una òbvia prioritat cap el cinema parlat en català) i deixar que el mercat s’autorreguli tot sol a partir d’aquí, sense l’intervencionisme que pretén la llei obligant a distribuidors i exhibidors.

El Fons de Foment que s’ha de crear per tal de neutralitzar les pèrdues que la mateixa llei veu a venir en el camp de l’exhibició està definit de forma perfectament difusa en les actuals bases.

Engegar les bases de la llei sense haver consultat amb els possibles perjudicats, distribuidors i exhibidors, és temerari, a part de poc educat. Si la llei s’ha d’acabar modificant és possible que els partits que l’han creat juguin al victimisme (no seria una actitud nova, ja ho va fer Convergència en el seu moment), amb la qual cosa la conselleria hauria obtingut rèdits electorals durant la publicació d’aquestes bases i, després, durant el moment del victimisme: “nosaltres volem ser catalanistes i nacionalistes però les majors ens ho impedeixen”.

Quan es va crear Televisió de Catalunya es va invertir molt (moltíssim, diuen) sense penalitzar ningú i disparant la tan desitjada normalització.

Per què no dedicar un esforç similar a la producció cinematogràfica catalana?

M’agradaria pensar que qualsevol actor català té més possibilitats de ser sentit en català a una pantalla gran que no pas Brad Pitt o Tom Cruise.
 Creo que lo más eficaz es invertir todos los euros desde el primero al último en la producción de films realizados en Catalunya (con una obvia prioridad hacia el cine hablado en catalán) y dejar que el mercado se autorregule solo a partir de ahí, sin el intervencionismo que pretende la ley obligando a distribuidores y exhibidores.

El Fondo de Fomento que se tiene que crear para neutralizar las pérdidas que la misma ley prevé en el campo de la exhibición está definido de forma perfectamente difusa en las actuales bases.

Lanzar las bases de la ley sin haber consultado con los posibles perjudicados, distribuidores y exhibidores, es temerario, aparte de poco educado. Si la ley se tiene que acabar modificando es posible que los partidos que la han generado jueguen al victimismo (no sería una actitud nueva, ya lo hizo Convergència en su momento), con la que la conselleria habría obtenido réditos electorales durante la publicación de estas bases y, después, durante el momento del victimismo: “nosotros queremos ser catalanistas y nacionalistas pero las majors nos lo impiden”.

Cuando se creó Televisió de Catalunya se invirtió mucho (muchísimo, dicen) sin penalizar a nadie y disparando la tan deseada normalización.

¿Por qué no dedicar un esfuerzo similar a la producción cinematográfica catalana?

Me gustaría pensar que cualquier actor catalán tiene más possibilidades que Brad Pitt o Tom Cruise de ser oído en catalán en una pantalla grande.

viernes, 13 de marzo de 2009

Mireia Tejero i Dácil López




Quan es parla de la Barcelona cosmopolita i avantguardista es parla de gent com Mireia Tejero i Dàcil López. Dues artistes que podrien formar part de l’escena de Nova York o de Berlín però que han triat elevar el nivell de la nostra ciutat. Les vaig conèixer gràcies a l’Àlvaro Morell, el nostre veí de quan èrem crios, del Prat de Llobregat, un ballarí que farà prop de 20 anys que munta espectacles a París. Un bon dia l’Alvaro passejava pel Raval, en concret a La Poderosa del carrer Riereta, 18, i va decidir formar part d’una “improvisació” amb una ballarina canadenca, Kirstie Simpson, i dues artistes músico-teatrals, la Mireia i la Dàcil. Jo que sóc de poble em vaig quedar bocabadat, no em podia creure que aquell espectacle rar, excèntric, explosiu, inesperat i fascinant fos una improvisació. Però sí, va anar així, ballarins i músics s’havien conegut vint minuts abans de començar. Després he sapigut que la Mireia i la Dàcil tenen una trajectòria densa i coherent que m’agradaria haver seguit més. Les dues formen part del grup exclusivament femení Las Reinas.
Cuando se habla de la Barcelona cosmopolita y vanguardista se habla de gente como Mireia Tejero y Dàcil López. Dos artistas que podrían formar parte de la escena de Nueva York o de Berlín pero que han escogido elevar el nivel de nuestra ciudad. Las conocí gracias a Àlvaro Morell, nuestro vecino de cuando éramos críos, del Prat de Llobregat, un bailarín que pronto hará 20 años que monta espectáculos en París. Un buen día Álvaro paseaba por el Raval, en concreto por La Poderosa del carrer Riereta, 18, y decidió sumarse a una “improvisación” con una bailarina canadiense, Kirstie Simpson, y dos artistas músico-teatrales, Mireia y Dàcil. Yo que soy de pueblo me quedé con la boca abierta, no me podía creer que aquel espectáculo raro, excéntrico, explosivo, inesperado y fascinante fuera una improvisación. Pero sí, funcionó así, bailarines y músicos se habían conocido veinte minutos antes de empezar. Después he sabido que Mireia y Dàcil tienen una trayectoria densa y coherente que me gustaría haber seguido más. Las dos forman parte del grupo exclusivamente femenino Las Reinas.

No ho he dit encara, elles són les que amb el seu habitual cabdal d’energia trenquen el gel musical a la nostra pel.lícula de gats, amb una performance a la kafeta okupa del kop tal com aquesta:
No lo he dicho todavía, ellas son las que con su habitual caudal de energía rompen el hielo musical en nuestra película de gatos, con una performance en la Kafeta okupa del Kop tal como esta:


Fa poc vaig assistir a un espectacle del Dacil Sexy Sextet, càlid i jazzístic, conduït per la prodigiosa veu de la Dàcil López, al Cara B del Torrent de Les Flors (al barri de Gràcia):
www.myspace.com/dacilopez

I diumenge passat al darrer espectacle de Sol Picó al Teatre del Mercat de les Flors, on una Mireia Tejero estelar porta la direcció musical, canta i naturalment toca el saxo.

Mireia i Dàcil, brillants i trencadores, t’apugen un mínim de dos graus de temperatura. Quan les veig actuar, m’ataca una mena de febre jubilosa que em dispara els biorritmes.

Hace poco asistí a un espectáculo del Dacil Sexy Sextet, cálido y jazzístico, conducido por la prodigiosa voz de Dácil López, en el Cara B del Torrent de Les Flors (barrio de Gràcia):
www.myspace.com/dacilopez

Y el domingo pasado al último espectáculo de Sol Picó en el Teatre del Mercat de les Flors, donde una Mireia Tejero estelar lleva la dirección musical, canta y naturalmente toca el saxo.

Mireia y Dàcil, brillantes y rompedoras, te suben un mínimo de dos grados de temperatura. Cuando las veo actuar, me ataca una especie de jubilosa fiebre que me dispara los biorritmos.

 

·······
Actuació de Dàcil López a l'Electric Bar
(Travessera de Gràcia amb Bailén)
el 25 de març a les 21.30


Actuación de Dàcil López en Electric Bar
(Travessera de Gràcia con Bailén)
el 25 de marzo a las 21.30

lunes, 9 de marzo de 2009

+ Jesús Ramos


Con Jesús he colaborado en unos cuantos cortometrajes de línea videocreación experimental, muy cerca del “Estilo Ramos” definido en el artículo anterior.

Por ejemplo, “In crescendo” (2001), codirigida por ambos, en el que una pareja baila, sueña y acaba en un infierno coloreado y abstracto.


Un corto que dirigí en el 1997, “El viatger”, producido por Milana Bonita, fue recortado y coloreado por Jesús Ramos dando lugar a “El viajero coloreado” y “El viatger acolorit”.


Un spin-off o brote de “El viatger” son las imágenes del propio Jesús, actor en el corto, transfiguradas, quemadas, rayadas y neurotizadas. Jesús las retomó de nuevo añadiendo, quitando y poniendo y dando lugar a “El rostro transmutado”.


Formé un mini-equipo con Jordi Marcos y con el propio Jesús que a su vez formaba parte del colectivo “Los hijos de la locura”, coordinado por Ramos. De ahí salió entre otras piezas “Gracia radical”, retrato del barrio de Gracia que empieza con unas imágenes del perro Duc a toda marcha por las calles.

jueves, 5 de marzo de 2009

Estilo Ramos


Recomendaré a Jesús Ramos, analista de guión de Pactar con el gato, además de buscador de exteriores y figurante con frase (el vagabundo irascible), que introduzca en la segunda edición del “Diccionario incompleto del guión audiovisual” de Jesús Ramos y Joan Marimón, el “estilo Ramos”, que en un primer borrador dice lo siguiente:
Estilo Ramos. Estilo del guionista, director y montador Jesús Ramos Huete (1962), caracterizado por elementos poético-místicos y la aplicación de la estructura clásica de guión a cortometrajes abstractos y experimentales. La relevancia de motivos pictóricos en la mayoría de sus filmes acercan su obra a las constantes del Cine Puro de los años veinte. Se caracteriza también por manifestar una afirmación positiva de la vida a través del humor (El fantasma confuso), el erotismo (Desnudo), los afrodisísacos (El brebaje del Bosco), las frutas (Sanguis sandis), los animales (Animales y muñecos lascivos), la danza (Ellas bailan, ellos esperan) y la atención a personajes desvalidos (los ciegos de Amaurosis), a veces desde el filtro de la nostalgia o el recuerdo (Amalia y los caballitos Caspolino).

Jesús Ramos es impulsor y co-autor de diversas obras colectivas, siguiendo el esquema surrealista del cadáver exquisito (Gracia exquisita, Gracia radical) o planteando temas o motivos comunes (Desnudo). Puedes ver aquí el corto Animales y muñecos lascivos, co-realizado con el grupo Los hijos de la locura:


El brebaje del Bosco parte de la premisa de que El Bosco se tomó una poción de brujería para después pintar “El Jardín de las delicias”. Puedes ver el corto completo en:


Diversas piezas de videodanza (Ellas bailan ellos esperan, In crescendo), forman parte de la filmografía de Jesús Ramos. Puedes ver aquí Los hombres invisibles no tienen piel pero tienen alma:

domingo, 1 de marzo de 2009

Peraustrínia 2004


Des del dissabte 28 de febrer i durant 15 dies “Peraustrínia” es veurà a les televisions de la XAL.

Us facilitem la fitxa tècnica i la sinopsi.

Fitxa tècnica

Produïda per Fermín Marimón P.C. (actualment Marimón Padrosa S.L.) en el periode 1986-1990.

Estrenada als cinemes l’abril de 1990. És la primera pel.lícula de dibuix animat en versió original catalana.

Productor executiu: Fermín Marimón
Director: Àngel García
Guió: Joan Marimón
Director de fons: José Jorna
Muntatge: María José Gilabert
Música: Anthony Pilley
Story board: José Solís, José Jorna, Àngel García, Joan Marimón
Supervisió: Josep Torres
Cap artístic: Neus Górriz

Rodatge d’imatge real amb els següents actors:
Josep Linuesa (Tristán)
Blanca Pàmpols (Priscila)
Ferran Casanoves (Gran Ton)
Manel Villanova (Rey Atanasio)
Antoni Alemany (Lumumba)
Raul Macarini (Flippity)
Manel Villanova sr (Boris)


Sinopsi

El que havia estat poderosíssim Imperi de l’Atzar, format per unes criatures en perpètua mutació, els atzarosos, que provoquen deliberadament el caos en la societat dels humans, viu en l’any 2004 una etapa de profunda decadència a causa d’un jove científic, Tristà de Peraustrínia, que sembla control.lar-ho tot.

Peraustrínia és la ciutat de la ciència, en la què els noticiaris prediuen el futur. L’únic que escapa al control de Tristà és l’amor, la qual cosa li impedeix dominar la voluntat de la bella princesa Priscil.la, que l’odia.

El Gran Ton, emperador dels atzarosos, vol arribar a un acord amb Tristà: si els ajuda, els atzarosos aconseguiran que la princesa s’enamori d’ell.

 

Desde el sábado 28 de febrero y durante 15 días “Peraustrinia” se podrá ver en las televisiones de la XAL.

Os facilitamos la ficha técnica y la sinopsis.

Ficha técnica

Producida por Fermín Marimón P.C. (actualmente Marimón Padrosa S.L.) en el período 1986-1990.

Estrenada en cines en abril de 1990. Es la primera película de dibujo animado en versión original catalana.

Productor ejecutivo: Fermín Marimón
Director: Àngel García
Guión: Joan Marimón
Director de fondos: José Jorna
Montaje: María José Gilabert
Música: Anthony Pilley
Story board: José Solís, José Jorna, Àngel García, Joan Marimón
Supervisión: Josep Torres
Dirección artística: Neus Górriz

Rodaje de imagen real con los siguientes actores:
Josep Linuesa (Tristán)
Blanca Pàmpols (Priscila)
Ferran Casanoves (Gran Ton)
Manel Villanova (Rey Atanasio)
Antoni Alemany (Lumumba)
Raul Macarini (Flippity)
Manel Villanova sr (Boris)


Sinopsis

El que había sido poderosísimo Imperio del Azar, formado por unas criaturas en perpetua mutación, los azarosos, que provocan deliberadamente el caos en la sociedad de los humanos, vive en el año 2004 una etapa de profunda decadencia a causa de un joven científico, Tristán de Peraustrinia, que parece controlarlo todo.


Peraustrinia es la ciudad de la ciencia, en la que los noticiarios predicen el futuro. Lo único que escapa al control de Tristán es el amor, lo que le impide dominar la voluntad de la bella princesa Priscila, que le odia.

El Gran Ton, emperador de los azarosos, quiere llegar a un acuerdo con Tristán: si les ayuda, los azarosos conseguirán que la princesa se enamore de él.



Peraustrinia 2004