Mostrando entradas con la etiqueta Elena Jaumandreu. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Elena Jaumandreu. Mostrar todas las entradas

jueves, 21 de septiembre de 2017

lunes, 18 de septiembre de 2017

F for Fake C de Cinefòrum JM de Joan Marimón


F FOR FAKE - Cinefòrum amb Joan Marimón

El proper 28 de setembre, a les 20h, us esperem als Cinemes Girona per una nova edició dels Cinefòrums de PAC amb en Joan Marimón i la pel·licula que li hagués agradat produïr: F for Fake d'Orson Welles.

F for Fake. Cinefòrum als Girona. Joan Marimón i Elena Jaumandreu,
muntadora d'Orson Welles.
 
El próximo 28 de septiembre, a las 20h, os esperamos en los Cines Girona en una nueva edición de los Cinefórum de PAC con Joan Marimón y la película que le hubiera gustado producir: F for Fake de Orson Welles.

F for Fake. Cinefórum en los cines Girona. Joan Marimón y Elena Jaumandreu,
montadora de Orson Welles.

domingo, 11 de diciembre de 2016

Elena Jaumandreu, visitante ilustre

LA VISITANT MÉS IL.LUSTRE

“Elena Jaumandreu ha estat la visitant més il.lustre que hem tingut mai” va dir Toni Espinosa, gerent dels Cinemes Girona, un dels locals més actius de la ciutat de Barcelona.

La sessió número 50 de Cine Fòrum de l’Associació de Veins i Amics del Passeig de Sant Joan es va celebrar el dijous 17 de novembre del 2016 amb la projecció de “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) d’Orson Welles i amb la presència de la muntadora de la pel.lícula, Elena Jaumandreu.

Va ser una autèntica festa, una nit d’homenatge a l’Elena Jaumandreu, que va respondre durant més d’una hora preguntes d’una sala plena i va presidir el brindis final. Cinquanta un anys després que Orson Welles declarés: “Elena Jaumandreu és la millor muntadora del món”.
 LA VISITANTE MÁS ILUSTRE

“Elena Jaumandreu ha sido la visitante más ilustre que hemos tenido nunca”, dijo Toni Espinosa, gerente de los Cinemes Girona, uno de los locales más activos de la ciudad de Barcelona.

La sesión número 50 de Cine Fòrum de la Associació de Veins i Amics del Passeig de Sant Joan se celebró el jueves 17 de noviembre del 2016 con la proyección de “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) de Orson Welles y con la presencia de la montadora de la película, Elena Jaumandreu.

Fue una auténtica fiesta, una noche de homenaje a Elena Jaumandreu, que respondió durante más de una hora preguntas de una sala repleta y presidió el brindis final. Cincuenta y un años después de que Orson Welles declarara: “Elena Jaumandreu es la mejor montadora del mundo”.

Elena Jaumandreu als Cinemes Girona

 

lunes, 24 de octubre de 2016

Elena Jaumandreu, valorada

"ELENA JAUMANDREU ÉS
LA MILLOR MUNTADORA
DEL MÓN" (Orson Welles)


El passat dissabte 22 d’octubre del 2016 es va celebrar a Cardona la distinció de la Colegiata de Sant Vicenç com a Tresor de la Cultura Cinematogràfica Europea, per haver estat la ubicació en la que Orson Welles va rodar les imatges de la cort reial a "Campanadas a Medianoche" (1965).

L’Acadèmia de Cinema de Catalunya amb la seva presidenta (Isona Passola), la Filmoteca de Catalunya amb el seu director (Esteve Riambau), Cardona i el seu Batlle, Ferran Estruch, i l’EFA (European Film Academy) representada amb multitud de personalitats van assistir a l’acte. Dos dels professionals més homenatjats i entrevistats van ser Elena Jaumandreu, la muntadora d’imatge, i Frederick Müller, muntador de les músiques.
 "ELENA JAUMANDREU ES
LA MEJOR MONTADORA
DEL MUNDO" (Orson Welles)


El pasado sábado 22 de octubre del 2016 se celebró en Cardona la distinción de la Colegiata de Sant Vicenç como Tesoro de la Cultura Cinematográfica Europea, por haber sido la localización en la que Orson Welles rodó las imágenes de la corte real en "Campanadas a Medianoche" (1965).

La Acadèmia de Cinema de Catalunya con su presidenta (Isona Passola), la Filmoteca de Catalunya con su director (Esteve Riambau), Cardona y su alcalde, Ferran Estruch, y la EFA (European Film Academy) representada a través de multitud de personalidades asistieron al acto. Dos de los profesionales más homenajeados y entrevistados fueron Elena Jaumandreu, la montadora de imagen, y Frederick Müller, montador de las músicas.

Tal com diu Chris Welles Feder, filla del director, "Campanadas a medianoche" és el film predilecte d’Orson Welles, que és alhora –com tothom sap- un dels cineastes més importants de la història.

El procés de muntatge d’aquest film va durar deu mesos, un dels més llargs de la cinematografia espanyola (la producció va ser d’Emiliano Piedra). Poc temps després que acabés el procès de muntatge, Orson Welles li va demanar a Gustavo Quintana, el director de producció, que li digués al muntador Francesc Jaumandreu que la seva filla Elena, aleshores de 29 anys, era "la millor muntadora del món". El pare va preparar una festa amb cava i li va comunicar el missatge a la seva filla.
  Tal como dice Chris Welles Feder, hija del director, "Campanadas a Medianoche" fue el film predilecto de Orson Welles, que es –como todo el mundo sabe- uno de los cineastas más importantes de la historia.

El proceso de montaje de este film duró diez meses, uno de los más largos de la cinematografía española (la producción fue de Emiliano Piedra). Poco después de que terminara el proceso de montaje, Orson Welles le pidió a Gustavo Quintana, el director de producción, que le dijera al montador Francesc Jaumandreu que su hija Elena, de 29 años en aquel momento, era "la mejor montadora del mundo". El padre preparó una fiesta con cava y le comunicó el mensaje a la hija.

Cinquanta un anys més tard ho tornem a celebrar. Elena Jaumandreu ha estat justament entrevistada per tots el mitjans i valorat el seu treball.

  Cincuenta y un años más tarde lo volvemos a celebrar. Elena Jaumandreu ha sido justamente entrevistada por todos los medios y valorado su trabajo.

"Campanadas a Medianoche" (Chimes at Midnight, 1965)

La història relata el procés de maduració del jove príncep Hal, que té dos pares, un de reial, el rei Enric IV, i un de simbòlic, un amic que actua com a mentor paternal, el vell Falstaff, vividor, savi i alhora innocent. En la trajectòria, Hal perd els dos pares, el rei mor i ell, el successor, esdevé Enric V. Aleshores rebutja el seu vell amic Falstaff, desterrant-lo, en certa forma traint l’amistat i provocant la seva mort. Una veu en off final explica que Hal-Enric V va ser un rei just i generós.
 

"Campanadas a Medianoche" (Chimes at Midnight, 1965)

La historia relata el proceso de maduración del joven príncipe Hal, que tiene dos padres, uno real, el rey Enrique IV, y uno simbólico, un amigo que actúa como mentor paternal, el viejo Falstaff, vividor, sabio y a la vez inocente. En la trayectoria, Hal pierde a los dos padres, el rey muere y él, el sucesor, se convierte en Enrique V. Entonces rechaza a su viejo amigo Falstaff, desterrándolo, en cierta forma traicionando la amistad y provocando su muerte. Una voz en off final explica que Hal-Enrique V fue un rey justo y generoso.

Campanadas a Medianoche

L’estructura de l’argument, com es pot veure a l’esquema adjunt, és la següent:
  • Part I. Conflicte a la cort per la rebelió dels aspirants a la corona i simultàniament frívola alegria a la taverna, on el jove Hal i el vell Falstaff porten una vida feliç al marge de la llei. (36 minuts)
  • Part II. La batalla de Shrewsbury. Hal i també Falstaff es veuen conduïts a la batalla en defensa de la corona del pare de Hal, el rei. Falstaff té un comportament cobard. Hal guanya el seu duel personal contra Percy Hotspur, l’aspirant. (32 minuts)
  • Part III. La mort del rei. Falstaff és feliç per la futura coronació del seu jove amic Hal. (30 minuts)
  • Part IV. La mort de Falstaff. El nou rei desterra Falstaff, que mor de pena. (11 minuts)
  La estructura del argumento, como se ve en el esquema adjunto, es la siguiente:
  • Parte I. Conflicto en la corte por la rebelión de los aspirantes a la corona y simultáneamente frívola alegría en la taberna, donde el joven Hal y el viejo Falstaff llevan una vida feliz al margen de la ley. (36 minutos)
  • Parte II. La batalla de Shrewsbury. Hal y también Falstaff se ven conducidos a la batalla en defensa de la corona del padre de Hal, el rey. Falstaff tiene un comportamiento cobarde. Hal gana su duelo personal contra Percy Hotspur, el aspirante. (32 minutos)
  • Parte III. La muerte del rey. Falstaff es feliz por la futura coronación de su joven amigo Hal. (30 minutos)
  • Parte IV. La muerte de Falstaff. El nuevo rey destierra a Falstaff, que muere de pena. (11 minutos)
Els espais principals del film són la cort reial i la taverna, que es van simultanejant d’inici a fi, amb el gran esdeveniment de la batalla de Shrewsbury en el punt mig, una seqüència de gran influència en l’audiovisual (muntada segons afirma Elena Jaumandreu pel propi Welles, l’única en la que el director es va posar als comandaments de la moviola). Brillant la idea visual dels ferits caiguts movent-se en el fang al final de la batalla i episodi d’antologia shakespereana el monòleg de Percy en l’agonia després de perdre el duel amb Hal ("Hal, m’has robat la meva joventut, em dol més aquesta idea que la fama que tu heretaràs de mi, però aquesta idea és filla de la vida, i la vida és bufó del temps..."). El registre de les seqüències a la cort és lent, greu, estàtic, solemne. El de les seqüències de taverna és alegre, dinàmic, amb fragmentació de molts punts de vista. El contrast cort-taverna actua de contrapunt constant en tot el film. És força original, quasi experimental, la seqüència de les trompetes en que Percy s’acomiada de la seva esposa per anar a la guerra: fins a vuit tocs de trompeta en ràfegues d’un a tres plans puntegen l’acció. Són més que destacables els diàlegs de personatges en moviment resolts amb muntatge de ritme ràpid, multitud de punts de vista i de plans de reacció. I respecte a la llei de l’eix.

  Los espacios principales del film son la corte real y la taberna, que se van simultaneando de principio a fin, con el gran acontecimiento de la batalla de Shrewsbury, en el punto medio, una secuencia de gran influencia en el audiovisual (montada según afirma Elena Jaumandreu por el propio Welles, la única en la que el director se puso a los mandos de la moviola). Brillante la idea visual de los heridos caídos revolcándose en el barro al final de la batalla y episodio de antología shakespereana el monólogo de Percy en la agonía después de perder el duelo con Hal ("Hal, me has robado mi juventud, me duele más esta idea que la fama que tu heredarás de mí, pero esta idea es hija de la vida, y la vida es bufón del tiempo..."). El registro de las secuencias de la corte es lento, grave, estático, solemne. El de las secuencias de taberna es alegre, dinámico, con fragmentación de muchos puntos de vista. El contraste corte-taberna actúa de contrapunto constante en todo el film. Es notablemente original, casi experimental, la secuencia de las trompetas en la que Percy se despide de su esposa para ir a la guerra: hasta ocho toques de trompeta en ráfagas de uno a tres planos puntúan la acción. Son más que destacables los diálogos de personajes en movimiento, resueltos con montaje de ritmo rápido, multitud de puntos de vista y de planos de reacción. Y respeto a la ley del eje.

Un film ideal per a reflexionar sobre el procès de maduració, la figura paterna, la mort del mentor per a deixar lliure l’heroi, per a valorar la fidelitat i la traició a l’amistat, l’honor, els plaers, la decrepitud, la vellesa i la mort.

Absolutament indicat per a aprendre muntatge i cinema.
  Un film ideal para reflexionar sobre el proceso de maduración, la figura paterna, la muerte del mentor para dejar libre al héroe, para valorar la fidelidad y la traición a la amistad, el honor, los placeres, la decrepitud, la vejez y la muerte.

Absolutamente indicado para aprender montaje y cine.

El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla

 

miércoles, 19 de octubre de 2016

Esquema de Campanadas a Medianoche

Esquema de Campanadas a Medianoche en conmemoració de l'acte d'homenatge a aquest film d'Orson Welles dissabte 22 d'octubre a Cardona (on es va filmar molt bona part d'aquest film).

Amb assistència de la muntadora del film Elena Jaumandreu.
  Esquema de Campanadas a Medianoche con motivo del acto de homenaje a este film de Orson Welles que tendrá lugar el sábado 22 de octubre en Cardona (donde el film se filmó en su mayor parte).

Con la presencia de la montadora del film Elena Jaumandreu.

Campanadas a Medianoche



 

martes, 19 de abril de 2016

Elena Jaumandreu, entrevistada

ENTREVISTA A
ELENA JAUMANDREU, muntadora d’Orson Welles


Diverses persones han estat buscant Elena Jaumandreu darrerament a causa d’una efemèride, els 50 anys d’un dels millors films de la història, “Campanadas a medianoche” (1965), produït, realitzat i muntat a Espanya, l’obra que el mateix Orson Welles s’estimava més de tota la seva filmografia.

Podria ser aquest que aquest any i el que ve Elena Jaumandreu obtingués nombrosos reconeixements. Ja té el nostre, tal com li vem expressar a l’entrevista de dues hores que ens va concedir al Museu d’Art de Cerdanyola.

 ENTREVISTA A
ELENA JAUMANDREU, montadora de Orson Welles


Diversas personas han estado buscando a Elena Jaumandreu últimamente a causa de una efeméride, los 50 años de uno de los mejores films de la historia, “Campanadas a medianoche” (1965), producido, realizado y montado en España, la obra que el mismo Orson Welles prefería de toda su filmografía.

Podría ser que este año y el que viene Elena Jaumandreu obtuviera numerosos reconocimientos. Ya cuenta con el nuestro, tal como le expresamos en la entrevista de dos horas que nos concedió en el Museu d’Art de Cerdanyola.

VEGEU EL CLIP D’ELENA JAUMANDREU, SEGMENT DEL DOCUMENTAL SOBRE PROFESSIONALS DEL MUNTATGE “EL MILLOR OFICI DEL MÓN” DE GABRIEL GÓMEZ QUINTELA Y JOAN MARIMÓN.
  VISIONAD EL CLIP DE ELENA JAUMANDREU, SEGMENTO DEL DOCUMENTAL SOBRE
PROFESIONALES DEL MONTAJE “EL MEJOR OFICIO DEL MUNDO”, DE GABRIEL GÓMEZ QUINTELA Y JOAN MARIMÓN.

ELENA JAUMANDREU, montadora de Orson Welles


Elena Jaumandreu va nèixer a Barcelona el 22 de juny de 1936, tres setmanes abans de la guerra civil. Als 6 anys el seu pare, Francesc Jaumandreu, s’emporta la família a Madrid i ella hi viu fins el 1969. Elena és filla de muntador, el seu pare Francesc, que li va ensenyar l’ofici, i germana de muntador, el seu germà petit Francesc, que el va aprendre d’ella.

  Elena Jaumandreu nació en Barcelona el 22 de junio de 1936, tres semanas antes de la guerra civil. A los 6 años su padre, Francesc Jaumandreu, se lleva la familia a Madrid y ella permanece allí hasta 1969. Elena es hija de montador, su padre Francesc, que le enseñó el oficio, y hermana de montador, su hermano menor Francesc, que lo aprendió de ella.

Un dels últims treballs d’Elena Jaumandreu és “Interior roig” (1983) d’Eugeni Anglada (director també de “La ràbia”, de 1978, i de nombrosos curtmetratges històrics en el cinema amateur català). En el 2015, Elena forma part del grup Gent Gran Activa que realitza el curtmetratge “El secret de la Torre Vermella”.

  Uno de los últimos trabajos de Elena Jaumandreu es “Interior roig” (1983) de Eugeni Anglada (director también de “La rabia”, de 1978, y de numerosos cortometrajes históricos en el cine amateur catalán). En el 2015, Elena forma parte del grupo Gent Gran Activa que realiza el cortometraje “El secret de la Torre Vermella”.

Elena comença a treballar com a ajudant del seu pare als vint-i-dos anys. Va ser també ajudant de Petra de Nieva (“Petrita”) i de Pedro del Rey. Es converteix en muntadora cap a inicis dels anys 60.

  Elena comienza a trabajar como ayudante de su padre a los veintidós años. Fue también ayudante de Petra de Nieva (“Petrita”) y de Pedro del Rey. Se convierte en montadora principal a inicios de los años 60.

Gustavo Quintana, productor, és qui li diu: “la setmana que ve has de començar a treballar amb Orson Welles”, però ella està acabant el muntatge amb un director novell i es nega, ja que considera que aquest director jove té tant dret com Orson Welles. Només accepta quan el seu pare la pot substituir amb la pel.lícula del director novell.

  Gustavo Quintana, productor, es quien le dice que “la semana que viene tienes que empezar a trabajar con Orson Welles”, pero ella está terminando el montaje con un director novel y se niega, ya que considera que este director joven tiene tanto derecho como Orson Welles. Sólo acepta cuando su padre la puede sustituir con la película del director novel.

Per a Orson Welles, Elena només té paraules de lloança. S’entenien molt bé, a base sobretot de mirades. Welles parlava a més prou espanyol com per mantenir diàlegs breus. Elena recorda un procés de 10 mesos amb un equip gran (de muntatge) i jornades molt llargues, mentre “Campanadas a medianoche” s’anava rodant. La pel.lícula, per a qui subscriu (i per a multitud de crítics, analistes i amants del cinema) una de les més ben muntades de la història, la va muntar ella, excepte la batalla, on el mateix Welles va estar als comandaments de la moviola, però també en presència de Elena.

  Para Orson Welles, Elena sólo tiene palabras de admiración. Se entendían muy bien, a base sobre todo de miradas. Welles hablaba además suficiente español como para mantener diálogos breves. Elena recuerda un proceso de 10 meses con un equipo grande (de montaje) y jornadas muy largas, mientras “Campanadas a medianoche” se iba rodando. La película, para quien suscribe (y para multitud de críticos, analistas y amantes del cine) una de las mejor montadas de la historia, la montó ella, excepto la batalla, donde el mismo Welles se puso a los mandos de la moviola, pero también en presencia de Elena.

Recorda una anècdota de Welles dient-li que fes fora a un ajudant, un xicot que acabava de començar a treballar. “Échalo”, li va dir. Elena li va preguntar per què ja que no havia fet res dolent. (Vegeu el clip de 2 minuts i 30 segons en el que Elena explica aquesta història i la reflexió sobre Welles).

  Recuerda una anécdota de Welles diciéndole que despidiera a un ayudante, un chico que acababa de empezar a trabajar. “Échalo”, le dijo. Elena le preguntó por qué ya que no había hecho nada malo. (Visionad el clip de 2 minutos y 30 segundos en el que Elena cuenta esta historia y la reflexión posterior sobre Welles).

Actualment -abril del 2016- Elena està en plena elaboració d’un segon curtmetratge per al festival de cinema Fantosfreak de cinema fantàstic i de terror de Cerdanyola, la localitat on resideix. Quan la vem deixar -després de regalar-li un exemplar del llibre "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla" en el que es parla d'ella-, Elena anava cap a una reunió de guionistes.

  Actualmente -abril del 2016- Elena està en plena elaboración de un segundo cortometraje para el festival de cine Fantosfreak de cine fantástico y de terror de Cerdanyola, la localidad donde reside. Cuando nos despedimos de ella -después de regalarle un ejemplar del libro "El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla" en el que se habla de ella-, Elena iba a una reunión de guionistas.



El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla

 

viernes, 11 de marzo de 2016

Elena Jaumandreu, reivindicada

REIVINDICACIÓ D’ELENA JAUMANDREU, MUNTADORA D’ORSON WELLES I D’ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu (Cerdanyola, 1936), ha estat ajudant de muntatge de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirigeix Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirigeix Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirigeix José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirigeix Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirigeix Carlos Saura- i muntadora de curtmetratges documentals i de llargmetratges. Activa des de finals dels cinquanta fins als vuitanta, té una trajectòria en la que sobresurten dos llargmetratges molt rellevants, “Las Vegas, 500 millones” (1968) d’Antonio Isasi Isasmendi, i ni més ni menys que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) d’Orson Welles, la pel.lícula preferida de Welles de la seva pròpia filmografía i una auntèntica fita en la història del muntatge i del cinema. Elena va participar en el rodatge i, als seus 29 anys, en va ser la muntadora.

 REIVINDICACIÓN DE ELENA JAUMANDREU, MONTADORA DE ORSON WELLES Y DE ANTONIO ISASI

Elena Jaumandreu
(Cerdanyola, 1936), ha sido ayudante de montaje de Francesc Jaumandreu –“Fantasía...3” (1966) que dirige Eloy de la Iglesia-, de Petra de Nieva –“Bello recuerdo” (1961), que dirige Antonio del Amo, “Tengo 17 años” que dirige José María Forqué- y de Pedro del Rey -“El cochecito” (1960) que dirige Marco Ferreri, “Los golfos” (1960) que dirige Carlos Saura- y montadora de cortometrajes documentales y de largometrajes. Activa desde finales de los cincuenta hasta los ochenta, tiene una trayectoria en la que sobresalen dos largometrajes muy relevantes “Las Vegas, 500 millones” (1968) de Antonio Isasi Isasmendi, y nada menos que “Campanadas a medianoche” (Chimes at Midnight, 1965) de Orson Welles, la película preferida de Welles de su propia filmografía y un aunténtico hito en la historia del montaje y del cine. Elena participó en el rodaje y, a sus 29 años, fue la montadora.

L’obra d’Orson Welles està justament estudiada per amants del cinema del món sencer, la mateixa “Campanadas…”, amb seqüències de diàleg en continu moviment –i sense errors- i amb una de les batalles més belles i inspiradores de la història de l’audiovisual, ha estat objecte d’anàlisi en nombrosíssimes ocasions (como ara a “El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla”). Per si algú no ho recorda, és una producció d’Emiliano Piedra, rodada a España, sobretot a Catalunya (al castell de Cardona, a la Fageda d’en Jordà d’Olot) amb un equip fonamentalment espanyol inclosos diversos actors principals.

  La obra de Orson Welles está justamente estudiada por amantes del cine del mundo entero, la misma “Campanadas…”, con secuencias de diálogo en continuo movimiento –y sin errores- y con una de las batallas más bellas e inspiradoras de la historia del audiovisual, ha sido objeto de análisis en numerosísimas ocasiones (como en “El montaje cinematográfico. Del guión a la pantalla”). Por si alguien no lo recuerda, es una producción de Emiliano Piedra, rodada en España, sobre todo en Catalunya (en el castillo de Cardona, en la “Fageda d’en Jordà” en Olot) con un equipo fundamentalmente español incluidos diversos actores principales.

El cinema d’Antonio Isasi Isasmendi (88 anys en el present) està per recuperar. “Las Vegas 500 millones”, per exemple, film muntat per Elena Jaumandreu, història d’un robatori impecablement narrat, és un exercici d’estil amb un muntatge que parteix d’una filmació quasi exclusiva en plans fixes.

  El cine de Antonio Isasi Isasmendi (88 años en el presente) está por recuperar. “Las Vegas 500 millones”, por ejemplo, film montado por Elena Jaumandreu, historia de un robo impecablemente narrado, es un ejercicio de estilo con un montaje que parte de una filmación casi exclusiva en planos fijos.

Un dels últims treballs d’Elena Jaumandreu és “Interior roig” (1983) d’Eugeni Anglada (director també de “La ràbia”, de 1978, i de nombrosos curtmetratges històrics en el cinema amateur català). En el 2015, Elena forma part del grup Gent Gran Activa que realitza el curtmetratge “El secret de la Torre Vermella”.

  Uno de los últimos trabajos de Elena Jaumandreu es “Interior roig” (1983) de Eugeni Anglada (director también de “La rabia”, de 1978, y de numerosos cortometrajes históricos en el cine amateur catalán). En el 2015, Elena forma parte del grupo Gent Gran Activa que realiza el cortometraje “El secret de la Torre Vermella”.

Frases de Elena Jaumandreu extretes del reportatge “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicat a Orson Welles i emès en el 2015, amb ocasió del centenari del naixement del geni de Wisconsin:
  • Jo era una muntadora clàssica, amb Orson Welles vaig aprendre altres maneres de muntar.
  • Ell disfrutava, era feliç a la sala de muntatge.
  • (Orson) tornava del rodatge i entrava a la sala, se’ns feien les 12, la 1 i a les 8 tornàvem a ser allà.
  • Et feia treballar moltes hores, moltes, però jo no ho notava.
  • (Orson) em va dir que volia muntar ell la pel.lícula: “Estaràs amb mi però ho vull fer jo”. Aleshores jo li vaig fer un primer muntatge i a partir d’aquí ell ja va anar fent, posant els plans que va considerar.
  Frases de Elena Jaumandreu extraídas del reportaje “Días de cine: Mister Welles” de TVE dedicado a Orson Welles y emitido en el 2015, con ocasión del centenario del nacimiento del genio de Wisconsin:
  • Yo era una montadora clásica, con Orson Welles aprendí otras maneras de montar.
  • El disfrutaba, era feliz en la sala de montaje.
  • (Orson) volvía del rodaje y entraba en la sala, nos daban las 12, la 1 y a las 8 volvíamos a estar ahí.
  • Te hacía trabajar muchas horas, muchas, pero yo no lo notaba.
  • (Orson) Me dijo que quería montar la película él: “Vas a estar conmigo pero quiero hacerlo yo”. Entonces yo le hice un primer montaje y a partir de ahí él ya fue haciendo, poniendo los planos que consideró.

 
La batalla de Shrewsbury a Campanadas a medianoche (Chimes at midnight, 1965) amb guió i direcció d’Orson Welles, adaptant quatre obres de William Shakespeare. Muntatge d’Elena Jaumandreu.

  La batalla de Shrewsbury en Campanadas a Medianoche (Chimes at Midnight, 1965) con guión y dirección de Orson Welles adaptando cuatro obras de William Shakespeare. Montaje de Elena Jaumandreu.

Orson Welles considera aquest film produït i rodat a Espanya com una de les seves obres més acabades. El clímax de la meitat d’aquest film de dues hores basat en l’obra de teatre Cinc reis, del mateix Welles, que adapta quatre obres de William Shakespeare, està dedicat a la batalla de Shrewsbury, episodi històric succeït el 1403, entre les tropes del Príncep Hal, fill d’Enric IV, hereu del tron, i les de l’aspirant, Henry Percy. Es tracta d’un episodi de més de deu minuts, entre el preludi, la batalla, el duel final d’espases entre els dos cabdills i el monòleg poètic en l’agonia del derrotat Percy. Hi ha una idea narrativa i estètica que fa memorable la seqüència: els soldats moribunds s’arrosseguen entre el fang que s’ha anat formant al llarg de l’enfrontament. La boira que embolcalla l’espai dota de bellesa i dissimula per cert la falta de figurants. La batalla pròpiament dita, de sis minuts, segueix el patró del «muntatge rítmic» d’Eisenstein, un ritme molt ràpid, amb una successió de plans d’un segon o menys i gairebé mai per damunt de tres segons. El motiu principal és la bellesa de la violència i dels cossos i objectes en moviment, segons el concepte del Manifest Futurista de «bellesa de la velocitat». No hi ha el menor interès en diferenciar els bàndols, és a dir, cap voluntat didàctica, l’espectador no pot saber qui és qui, qui guanya o qui perd, només la bellesa del moviment, de la violència, els cossos rebent impactes d’espases, garrots o fletxes, cavalls caient, rostres de soldats ferits cridant de dolor. Alguns plans immòbils d’observadors aturen momentàniament la velocitat per incrementar el contrast. Acció i reacció (arquers que tiren fletxes i cossos que les reben) o acció i diverses reaccions (soldat que descarrega l’espasa i cos que rep l’impacte, soldat que cau, cavall que cau). Hi ha extracció de fotogrames (skip framing) dins de nombrosos plans, per accelerar moviments, plans amb la càmera en diagonal o rodats càmera en mà. Ombres que venen a primer terme, plans tan propers que fan inidentificable la seva lectura, canvis constants de direcció, escombratges, Welles busca també el camí de l’abstracció. El desenllaç de la batalla multitudinària és una lluita a espases entre dos guerrers, els cabdills Hal i Percy, observada de prop per Falstaff. De nou, caracteritza el duel un enorme dinamisme, i cap interès informatiu per distingir qui és qui. Plans breus dels dos combatents es barregen amb plans de l’observador Falstaff, que en una ocasió cau a terra en continuïtat amb el desequilibri d’un dels lluitadors. La culminació final de l’acció és l’agonia lúcida i serena de Percy, un moment que podria ser anticlimàtic i que esdevé no obstant el pic emotiu més alt de la seqüència gràcies a la bellesa del monòleg (Shakespeare hi és al darrere), en què relativitza les emocions humanes a causa de la fugacitat de la vida: «Harry, m’has robat la meva joventut —murmura Percy—. Em dol menys aquesta ferida que la fama que tu heretaràs de mi… Però aquesta idea és filla de la vida, la vida és bufó del temps…».

  Orson Welles considera este film producido y rodado en España como una de sus obras más acabadas. El clímax de la mitad de este film de dos horas basado en la obra de teatro “Cinco Reyes”, del propio Welles, que adapta cuatro obras de William Shakespeare, está dedicado a la batalla de Shrewsbury, episodio histórico sucedido en 1403, entre las tropas del Príncipe Hal, hijo de Enrique IV, heredero del trono, y las del aspirante, Henry Percy. Se trata de un episodio de más de 10 minutos, entre el preludio, la batalla, el duelo final de espadas entre los dos caudillos y el monólogo poético en la agonía del derrotado Percy. Hay una idea narrativa y estética que hace memorable la secuencia: los soldados moribundos se arrastran entre el barro que se ha ido formando a lo largo del enfrentamiento. La niebla que se extiende por el campo de batalla dota de belleza y disimula por cierto la falta de figurantes. La batalla propiamente dicha, de 5 minutos, sigue el patrón del “montaje rítmico” de Eisenstein, un ritmo muy rápido, con una sucesión de planos de 1 segundo o menos y casi nunca por encima de 3 segundos. El motivo principal es la belleza de la violencia y de los cuerpos y objetos en movimiento, según el concepto del Manifiesto Futurista de “belleza de la velocidad”. No se percibe el menor interés en diferenciar los dos bandos, es decir, no hay la menor voluntad didáctica, el espectador no puede saber quién es quién, quién gana o quién pierde, solo la belleza del movimiento, de la violencia, los cuerpos recibiendo impactos de espadas, garrotes o flechas, caballos cayendo, rostros de soldados heridos gritando de dolor. Algunos planos inmóviles de observadores detienen momentáneamente la velocidad para incrementar el contraste. Acción y reacción (arqueros que lanzan flechas y cuerpos que las reciben) o acción y diversas reacciones (soldado que descarga la espada y cuerpo que recoge el impacto, soldado que se desploma, caballo que se derrumba). Se practica la extracción de fotogramas (skip-framing) dentro de numerosos planos, para acelerar el movimiento, planos con la cámara en diagonal o rodados cámara en mano. Sombras que vienen a primer término, planos tan cercanos que se hace inidentificable su lectura, cambios constantes de dirección, barridos, Welles busca también el camino de la abstracción. El desenlace de la batalla multitudinaria es una lucha a espadas entre dos guerreros, los caudillos Hal y Percy, observada de cerca por Falstaff. De nuevo, caracteriza el duelo un enorme dinamismo y ningún interés informativo por distinguir quién es quién. Planos breves de los dos combatientes se mezclan con planos del observador Falstaff, que en una ocasión cae al suelo en continuidad con el desequilibrio de uno de los luchadores. La culminación final de la acción es la agonía lúcida y serena de Percy, un momento que podría ser anticlimático y que se convierte no obstante en el pico emotivo más alto de la secuencia gracias a la belleza del monólogo (Shakespeare está detrás de él), en el que relativiza las emociones humanas a causa de la fugacidad de la vida: “Harry, me has robado mi juventud –susurra Percy-. Me duele menos esta herida que la fama que tu heredarás de mí... Pero esta idea es hija de la vida, la vida es bufón del tiempo...”.

L’estructura de la seqüència: preludi-batalla-duel-agonia és com un zoom conceptual cap a la conseqüència natural d’un enfrontament militar, la lamentació per la pèrdua del tresor més valuós, la vida d’un ésser humà.

  La estructura de la secuencia: “preludio-batalla-duelo-agonía” es como un zoom conceptual hacia la consecuencia natural de un enfrentamiento militar, la lamentación por la pérdida del tesoro más valioso, la vida de un ser humano.

Se cita sovint aquesta batalla com una de les més imitades de la història del cinema. Ho és en la mesura de la voluntat de creació de bellesa amb els mecanismes de l’acció violenta i per la utilització de recursos formals propers al cinema experimental.

  Se cita a menudo esta batalla como una de las más imitadas de la historia del cine. Lo es en la medida de la voluntad de creación de belleza con los mecanismos de la acción violenta y por la utilización de recursos formales cercanos al cine experimental.

Al llibre Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich i Orson Welles, el director americà afirma fer sempre ell el muntatge de tots els seus films, i si no és possible ser físicament a la sala dóna instruccions precises als muntadors. Sobre la seqüència de la batalla de Campanadas diu que van rodar-la en deu dies i la van muntar en sis setmanes —deu hores al dia—, per a un total de sis minuts, tot aclarint que aquest va ser un cas extrem.

  En el libro Ciudadano Welles de Peter Bogdanovich y Orson Welles, el director americano afirma hacer siempre él el montaje de todos sus films, y si no es posible estar físicamente en la sala da instrucciones precisas a los montadores. Sobre la secuencia de la batalla de Campanadas dice que la rodaron en diez días y la montaron en seis semanas —diez horas al día—, para un total de seis minutos, aclarando que este fue un caso extremo.



El montaje cinematográfico: del guión a la pantalla