miércoles, 28 de abril de 2010

Annecy 2010: Le France



Cinemas Le France
(Thonon-les-Bains)


Per primera i única vegada a la tournée departamental, la nostra pel.lícula es va presentar a un multicinema, “Le France”, a Thonon. La resta han estat sales úniques. Competíem amb l’“Alicia” de Tim Burton en 3D. Posem que més gran mèrit per al reduït grup d’heroics espectadors que van preferir els gats.

Vaig ser acompanyat en aquest darrer viatge, del dia 30 de març del 2010, per la parella que vaig conèixer al primer dels trajectes, els entranyables Germinal Gil i la seva esposa Silvette, qui m’havien recollit el 8 de març a l’aeroport de Ginebra. Per a la meva sorpresa, vaig poder parlar en català amb ells donat que Germinal, nascut en 1937, es barceloní (dient-se Germinal, naixent en l’any 2 de la guerra civil i havent-se convertit en exiliat en plena infantesa un pot aventurar-se a traçar un perfil biogràfic dels pares).
 Cinemas Le France
(Thonon-les-Bains)


Por primera y única vez en la tournée departamental, nuestra película se presentó en un multicine, “Le France”, en Thonon. El resto han sido salas únicas. Competíamos con la “Alicia” de Tim Burton en 3D. Pongamos que mayor mérito para el reducido grupo de heroicos espectadores que prefirieron los gatos.

Fui acompañado en este último viaje, del día 30 de marzo del 2010, por la pareja que conocí en el primero de los trayectos, los entrañables Germinal Gil y su esposa Silvette, quienes me habían recogido el 8 de marzo en el aeropuerto de Ginebra. Para mi sorpresa, pude hablar en catalán con ellos puesto que Germinal, nacido en 1937, es barcelonés (llamándose Germinal, naciendo en ese año 2 de la guerra civil y habiéndose convertido en exiliado en plena niñez uno puede aventurarse a trazar un perfil biográfico de los padres).



Germinal i Silvette –igual com Chantal Arnould, com Gerardo Merino, com Armand García, com Antoine Vera, com Jorge Álvarez, president del festival, per esmentar-ne alguns entre molts- formen part del teixit social que a Annecy sosté la bienal de cinema espanyol i garanteix el seu futur. Tots ells formen part d’una pila d’associacions pro-espanyoles i participen en els mil treballs que demana un festival de cinema. Un dels molts moments emocionants de tots aquests dies va ser la conferència sobre “La Nueve”, entorn dels republicans espanyols que van alliberar París a la Segona Guerra Mundial. L’efervescència pro-espanyola que es respirava a la conferència d’Evelyn Mesquida, a una sala plena de francesos que són exiliats espanyols de primera o segona generació, barrejada amb una nostàlgia per l’Espanya que no va poder ser, fa que una xerrada com aquesta tingui una més alta temperatura emotiva a l’Alta Saboia (que va ser el primer departament de França alliberat dels alemanys, gràcies en molt bona part als maquis republicans), que a qualsevol ciutat de l’Estat espanyol. Les noves generacions de joves anneciencs, com Loic Díaz Ronda –director del festival- i el seu equip, amb gent com Charlotte García, prometen una vida llarga al cinema espanyol a Annecy.

Per primera vegada tenim fotos properes dels espectadors. Gràcies a tots ells, en les nou sessions del tour, he après molt més de la meva pròpia pel.lícula.

Germinal y Silvette –como Chantal Arnould, como Gerardo Merino, como Armand García,como Antoine Vera, como Jorge Álvarez, presidente del festival, por mencionar algunos entre muchos- forman parte del tejido social que en Annecy sostiene la bienal de cine español y garantiza su futuro. Todos ellos forman parte de un montón de asociaciones pro-españolas y participan en los mil trabajos que pide un festival de cine. Uno de los muchos momentos emocionantes de todos estos días fue la conferencia sobre “La Nueve”, en torno a los republicanos españoles que liberaron París en la Segunda Guerra Mundial. La efervescencia pro-española que se respiraba en la conferencia de Evelyn Mesquida, en una sala repleta de franceses que son exiliados españoles de primera o segunda generación, mezclada con una nostalgia por la España que no pudo ser, hace que una charla como esa tenga mucha mayor temperatura emotiva en la Alta Saboya (que fue el primer departamento de Francia liberado de los alemanes, gracias en muy buena parte a los maquis republicanos), que en cualquier ciudad del Estado español. Las nuevas generaciones de jóvenes annecienses, como Loic Díaz Ronda –director del festival- y su equipo, con gente como Charlotte García, prometen una vida larga al cine español en Annecy.

Por primera vez, tenemos fotos cercanas de los espectadores. Gracias a todos ellos, en las nueve sesiones del tour, he aprendido mucho más de mi propia película.




<· Le France ·>


Dono gràcies a la gent de
la Bienal d’Annecy,
ho faig cada vegada
que hi penso.

Doy gracias a la gente de
la Bienal de Annecy,
lo hago cada vez
que pienso en ella.



I de Pactar...
Y de Pactar...

viernes, 23 de abril de 2010

Annecy 2010: Le Parc



Cinéma Le Parc
(La Roche sur Foron)


Gerardo Merino, president de l’associació CAFÉ (Centro Amical Franco Español) és un dels millors acompanyants possibles. Ens va conduir en el seu auto fins a La Roche sur Foron, ens va ensenyar l’indret, esplèndid, ens va regalar unes lliçons d'història i ens va fer de traductor al fòrum. Si ens haguéssim atrevit ¡cason dena! em podria haver suplantat com a director de la pel.lícula perquè després de diversos visionats i uns quants fòrums -l'anterior pocs dies abans a Rumilly, al cinema Le Concorde, amb la seva esposa Marie Aimait- la coneix de dalt a baix. Gerardo, et proposo des d’aquí que a la propera et facis passar per mi! Per a qui escriu aquestes línies seria un honor.

Gerardo ens va explicar que a La Roche sur Foron li diuen “La Ville Lumiere” perquè va ser el primer lloc que va comptar amb instal.lació elèctrica a Europa (abans que Londres, Berlín, París o Moscou). Va ser el desembre de 1885. Un monolit al costat mateix del cinema conmemora l’efemèride.
 Cinéma Le Parc
(La Roche sur Foron)


Gerardo Merino, presidente de la asociación CAFE (Centro Amical Franco Español) es uno de los mejores acompañantes posibles. Nos condujo en su coche hacia La Roche sur Foron, nos mostró el lugar, espléndido, nos regaló unas lecciones de historia e hizo de traductor en el fórum. Si nos hubiéramos atrevido ¡maldita sea! me podría haber suplantado como director de la película porque después de varios visionados y otros tantos fórums –el anterior pocos días antes en Rumilly, en el cine Le Concorde, con su esposa Marie Aimait- se la conoce al dedillo. Gerardo, te propongo desde aquí que a la próxima te hagas pasar por mí. Para quien escribe estas líneas sería un honor.

Gerardo nos contó que a La Roche sur Foron la llaman “La Ville Lumiere” porque fue el primer lugar que contó con instalación eléctrica en Europa (antes que Londres, Berlín, París o Moscú). Fue en diciembre de 1885. Un monolito al lado mismo del cine conmemora la efeméride.



També que els espanyols van ocupar La Roche de 1742 a 1748. D’aquí que es conservi algun cognom espanyol a la vila.

Vem conèixer Irene Forterre, l’animosa exhibidora del Cinéma Le Parc, un bell local en el punt més alto y más bonic de La Roche. Irene pertany a aquest grup heroic de gent que manté viu el cine independent a l’Alta Saboia. Per primera vegada María José Gilabert va participar al fòrum –parlant directament en francès- des de la seva condició de muntadora de la pel.lícula. Va recordar el seu company professional Adrià Cillero i va relatar tota la part en la què una pel.lícula de 130 minuts es va convertir en l’actual de 100.

También que los españoles ocuparon La Roche de 1742 a 1748. De ahí que se conserve algún apellido español en el lugar.

Conocimos a Irene Forterre, la animosa exhibidora del Cinéma Le Parc, un bello local en lo más alto y más hermoso de La Roche. Irene pertenece a ese grupo heroico de gente que mantiene vivo el cine independiente en la Alta Saboya. Por primera vez María José Gilabert participó en el fórum –hablando directamente en francés- desde su condición de montadora de la película. Recordó a su compañero profesional Adrià Cillero y relató toda la parte en la que una película de 130 minutos se convirtió en la actual de 100.



<· Le Parc ·>


Vive le Cinéma Le Parc!

Vive Gerardo Merino!

Vive le Cinéma Le Parc!

Vive Gerardo Merino!



I de Pactar...
Y de Pactar...

domingo, 18 de abril de 2010

Annecy 2010: Rouge et Noir


<· Rouge et Noir ·>




<· Rouge et Noir (St Julien en Genevois) ·>


Rouge et Noir
(St Julien en Genevois)


“Un somni” va dir-nos l’empressari Didier Renaud sobre el fet d’haver pogut obrir fa tres anys el cinema Rouge et Noir. Nosaltres ho vem constatar en tota una dimensió que ens ha portat a pensar que aquest és un dels millors cinemes que hem vist a la nostra vida (i n’hem vist molts).

En 1999 va tancar el cinema de dues sales de St Julien, una ciutat francesa veïna de la suïssa Ginebra. L’arquitecte Didier Renaud va deixar la seva feina i amb un grup de gent al darrera va aconseguir reobrir-lo vuit anys més tard, el setembre del 2007, amb el nom que ara té. És cinema de sala única, l’altra és avui un local social de colors negres i vermells amb bar, biblioteca de llibres de cinema, decoració cinèfila, espai de trobada i pissarra dels desitjos (on la gent apunta el nom de la pel.lícula que vol veure). A més, hi ha organitzades sessions periòdiques d’anàlisi de films. El mateix diumenge 28 de març del 2010, el dia de la nostra projecció a les 20.30, havien dedicat prèviament cinc hores (¡cinc!) a comentar “Mon oncle d’Amerique” d’Alain Resnais.

L’Ajuntament de St Julien i el departament de l’Alta Saboia han contribuït a fer-realitat aquest somni. Tant de bo a Catalunya les coses funcionessin de forma similar en algun periode històric, de ser possible la primera meitat del segle XXI.

Ens va acompanyar en el viatge i en la traducció la hiperactiva Chantal Arnould (i la seva família), que dies abans havia organitzat a Annecy, en plena Bienal, una conferència de la historiadora Evelyn Mesquida reivindicant la lliberació de París a la Segona Guerra Mundial per soldats republicans espanyols de la companyia “La Nueve”.

Novament un fòrum d’una hora de durada en el què una jove assistent va tancar un cercle: a la meva pregunta –que he fet a cada sessió- de si una escena de sexe entre el veterinari i la seva neboda milloraria el film, la resposta va ser el no general; ¿ni tan sols una escena de sexe somiada per Júlia, la neboda? No, va respondre la jove assistent, perquè el que sent Júlia pel seu oncle és tan idealitzat, tan pur, que la part carnal queda fora de joc. Un altre espectador es va interessar per la música de flauta experimental del grup “Frullato”. Per què? La resposta és doble: tenint en compte que en el nostre film hi ha intenció de fer una mica de documental del barri de Gràcia (amb okupes, artistes i terrats), també s’ha inclós la música experimental no només de Frullato, sinó de Mireia Tejero-Dácil López i d’Aleix Pitarch, donat que al barri hi ha iniciatives com “Gràcia territori sonor” que funcionen en aquest sentit. (Per atzars de la vida, un dels organitzadors del territori sonor de Gràcia, el saxofonista barceloní Víctor Nubla, va actuar a Annecy l’11 de març amb el seu grup “Aixònoéspànic”). Per altra banda, el caràcter de la música contemporània de “Frullato” és dramàticament convenient amb el moment de crisi que viu la protagonista després de veure l’home que estima abraçat a una altra dona.

Desitgem al cinema Rouge et Noir, el somni fet real de Didier Renaud i el seu grup de col.laboradors, nascut igual com la nostra pel.lícula el setembre del 2007, una molt llarga vida, i l’aplaudim des del record.

Rouge et Noir
(St Julien en Genevois)


“Un sueño” nos dijo el empresario Didier Renaud sobre el hecho de haber podido abrir hace tres años el cine Rouge et Noir. Nosotros lo constatamos en toda una dimensión que nos ha llevado a pensar que este es uno de los mejores cines que hemos visto en toda nuestra vida (y hemos visto muchos).

En 1999 cerró el cine de dos salas de St Julien, una ciudad francesa vecina de la suiza Ginebra. El arquitecto Didier Renaud dejó su trabajo y junto a un grupo de colaboradores consiguió reabrirlo ocho años más tarde, el septiembre del 2007, con el nombre que ahora ostenta. Es cine de sala única, la otra es hoy un local social de colores negros y rojos con bar, biblioteca de libros de cine, decoración cinéfila, espacio de encuentro y pizarra de los deseos (donde la gente apunta el nombre de la película que quiere ver). Además, se organizan sesiones periódicas de análisis de films. El mismo domingo 28 de marzo del 2010, el día de nuestra proyección a las 20.30, habían dedicado previamente cinco horas (¡cinco!) a comentar “Mon oncle d’Amerique” de Alain Resnais.

El Ayuntamiento de St Julien y el departamento de la Alta Saboia han contribuido a hacer realidad este sueño. Ojalá que en Catalunya las cosas funcionaran de forma similar en algún período histórico, a poder ser la primera mitad del siglo XXI.

Nos acompañó en el viaje y en la traducción la hiperactiva Chantal Arnould (y su familia), que días antes había organizado en Annecy, en plena Bienal, una conferencia de la historiadora Evelyn Mesquida reivindicando la liberación de París en la Segunda Guerra Mundial por soldados republicanos españoles de la compañía “La Nueve”.

Nuevamente un fórum de una hora de duración en el que una joven asistente cerró un círculo: a mi pregunta –que he formulado en cada sesión- de si una escena de sexo entre el veterinario y su sobrina mejoraría el film, la respuesta fue el no general; ¿ni tan solo una escena de sexo soñada por Julia, la sobrina? No, respondió la joven asistente, porque lo que siente Julia por su tío es tan idealizado, tan puro, que la parte carnal queda fuera de juego. Otro espectador se interesó por la música de flauta experimental del grupo “Frullato”. ¿Por què? La respuesta es doble: teniendo en cuenta que nuestro film tiene intención de hacer un poco de documental del barrio de Gracia (con okupas, artistas y azoteas), también se ha incluido la música experimental no solo de Frullato, sino de Mireia Tejero-Dácil López y de Aleix Pitarch, dado que en el barrio hay iniciativas como “Gràcia territori sonor” que funcionan en este sentido. (Por azares de la vida, uno de los organizadores del territorio sonoro de Gràcia, el saxofonista barcelonés Víctor Nubla, actuó en Annecy el 11 de marzo con su grupo “Aixònoéspànic”). Por otro lado, el carácter de la música contemporánea de “Frullato” es dramáticamente conveniente con el momento de crisis que vive la protagonista después de ver al hombre que ama abrazado a otra mujer.

Deseamos al cine Rouge et Noir, el sueño hecho realidad de Didier Renaud y su grupo de colaboradores, nacido al igual que nuestra película en septiembre del 2007, una muy larga vida, y le aplaudimos desde el recuerdo.



I de Pactar...
Y de Pactar...

martes, 13 de abril de 2010

Annecy 2010: Ciné Actuel



<· Ciné Actuel (Annemasse) ·>

<· MJC MAISON POUR TOUS·>

Ciné Actuel
(Annemasse)


La sisena sortida de la Tournée Departamentale, el divendres 26 de març del 2010, ha portat els gats al Ciné Actuel d’Annemasse, la segona ciutat de l’Alta Saboya (després de la primera, Annecy), veïna de Ginebra, és a dir, a tocar de Suissa i del Lac Leman.

Igual com el primer dia a Cluses, em va acompanyar Loïc Díaz Ronda, el director del festival. Vem sopar durant la pel.lícula, parlant de cinema (de Stan Brahkage, d’Orson Welles, d’Eisenstein, de cinema experimental, del resultat de la Bienal que ell dirigeix i que aquest any ha assolit més espectadors que altres edicions, per damunt de quinze mil), mentre assaboríem un “chucrut” saboiard acompanyat d’un vi blanc exquisit de la zona.

Sala gairebé plena que feia goig i un fòrum que va ser el més llarg fins a la data (més d’una hora, per damunt de la nit de Le Vox a Chamonix). Entre el públic, una professora invident d’espanyol que va considerar la pel.lícula “abstreta en sí mateixa”, com donant voltes sempre sobre temes similars. Li vaig donar la raó. Una altra persona va expressar una queixa sobre el detectiu de sorolls, trobant-lo fora de lloc. Un altre va preguntar què rectificaria jo de la pel.lícula. Li vaig dir que falta un pla de Sara, plorosa, al final; que caldria anticipar més intensament al primer acte l’element surrealista i que retallaria cinc minuts del global. Què retallaria en concret? Van preguntar-me. No ho sé –vaig respondre. Com cada vegada, un “no” rotund a la possibilitat d’una escena eròtica o de sexe. Un espectador va qualificar la pel.lícula –per a la meva sorpresa- d’almodovariana. Però per primera vegada es va admetre la influència d’Eric Rohmer. Una jove es va interessar pel dvd amb subtítols francesos (que no existeix).

Amb Pascal Liguoro, el jove empressari exhibidor que s’ocupa que aquest cinema de sala única de quinze anys d’edat tiri endavant, vem parlar de la complexitat de la instal.lació del sistema digital a la cabina de projecció. Al cinema Capri del Prat tenim el mateix problema, amb la diferència que a França hi ha més ajudes econòmiques.

Ara que ja vaig entenent com va la cosa, després de sis sessions, m’he adonat que l’èxit de la vetllada depèn en bona part del treball previ de promoció del seu exhibidor i de la tradició cinèfila que s’ha creat al seu cinema. El nostre agraïment, doncs, a Pascal Liguoro.

Al final de la nit, vem travessar Ginebra i vem anar a recollir a l’aeroport a María José Gilabert, vestuarista i muntadora de la pel.lícula de gats.
Ciné Actuel
(Annemasse)


La sexta salida de la Tournée Departamentale, el viernes 26 de marzo del 2010, ha llevado los gatos al Ciné Actuel de Annemasse, la segunda ciudad de la Alta Saboya (después de la primera, Annecy), vecina de Ginebra, es decir, tocando a Suiza y al Lago Leman.

Al igual que el primer dia en Cluses, me acompañó Loïc Díaz Ronda, el director del festival. Cenamos durante la película, hablando de cine (de Stan Brahkage, de Orson Welles, de Eisenstein, de cine experimental, del resultado de la Bienal que él dirige y que este año ha conseguido más espectadores que otras ediciones, por encima de quince mil), mientras saboreábamos un “chucrut” saboyardo acompañado de un vino blanco exquisito de la zona.

Sala casi llena que enriquecía el espíritu y un fórum que ha sido el más largo hasta la fecha (más de una hora, por encima de la velada de Le Vox en Chamonix). Entre el público, una profesora invidente de español que consideró la película “ensimismada”, como dando vueltas siempre sobre lo mismo. Le di la razón. Otra persona expresó una queja sobre el detective de ruidos, viéndolo fuera de sitio. Un tercero preguntó qué rectificaría yo de la película. Le dije que falta un plano de Sara, llorosa, al final; que debería anticiparse más intensamente en el primer acto el elemento surrealista y que recortaría cinco minutos del global. ¿Qué recortaría en concreto? –me preguntaron. No lo sé –respondí. Como cada vez, un “no” rotundo a la posibilidad de una escena erótica o de sexo. Un espectador calificó la película –para mi sorpresa- de almodovariana. Pero por primera vez se admitió la influencia de Eric Rohmer. Una joven se interesó por el dvd con subtítulos franceses (que no existe).

Con Pascal Liguoro, el joven empresario exhibidor que se ocupa de que este cine de sala única de quince años de edad tire adelante, hablamos de la complejidad de la instalación del sistema digital en la cabina de proyección. En el cine Capri del Prat de Llobregat (Barcelona) tenemos el mismo problema, con la diferencia de que en Francia hay más ayudas económicas.

Ahora que voy entendiendo cómo va la cosa, después de seis sesiones, me he dado cuenta de que el éxito de la velada depende en buena parte del trabajo previo de promoción de su exhibidor y de la tradición cinéfila que se ha creado en su cine. Nuestro agradecimiento, pues, a Pascal Liguoro.

Al final de la noche, atravesamos Ginebra y fuimos a recoger al aeropuerto a María José Gilabert, vestuarista y montadora de la película de gatos.


I de Pactar...
Y de Pactar...

jueves, 8 de abril de 2010

Annecy 2010: Le Concorde



<· Le Concorde (Rumilly) ·>

Cinéma Le Concorde
(Rumilly)


Al cine Le Concorde de Rumilly, un poble amb un bell casc antic, hi tenia, la nit del dijous 25 de març, uns quants aliats: Gerardo Merino i la seva esposa Marie Aimait, entre el públic, amics anneciencs, que van recòrrer els 25 km de distància des d’Annecy per tornar a veure una pel.lícula que ja havien vist feia dos anys; i la meva traductora, Laurene Pellarini, que ha arribat a algunes conclusions sobre la pel.lícula que ningú més havia tocat fins ara.

Bernard Lafranc, l’encarregat del cinema, ens va convidar a sopar. Vaig provar una especialitat de l’Alta Saboia, la “tartiflette”, una mena de plat doble amb amanida i soufflé de formatge, un d’aquells plats que alimenten a muntanyencs i esquiadors de fons.

Baixa assistència de públic, com a Thorens Glières, novament compensada per la qualitat del fòrum. Gerard Merino i la seva esposa estaven conxavats amb mi per a iniciar les preguntes (sempre costa una mica arrencar). Van referir-se a la qualitat vocal de Rose Avalon cantant les cançons de Merche Pérez i després vem entrar en altres temes. Laurene Pellarini va notar que el veterinari David torna a fumar, al final de tot, a causa d’una mancança afectiva profunda, després de no dir “la veritat” a la seva neboda sobre el fet que sí s’ha enamorat d’ella. I a partir d’aquí van venir unes frases sobre la dependència -del tabac o d’altres drogues- tot estirant del fil d’un film sobre la dependència amorosa. És la primera vegada que toquem aquest tema al fòrum.

Un altre “no” unànim i rotund a la possibilitat d’incloure una escena de sexe, ni somiada ni res.

I una espectadora va dir una frase: “Dos gats bornis en fan un de perfecte”, que podria haver estat el slogan de la pel.lícula.
Cinema Le Concorde
(Rumilly)


En el cine Le Concorde de Rumilly, un pueblo con un bello casco antiguo, tenía la noche del jueves 25 de marzo unos cuantos aliados: Gerardo Merino y su esposa Marie Aimait, entre el público, amigos annecienses, que recorrieron los 25 km de distancia desde Annecy para volver a ver una película que habían visto dos años atrás; y mi traductora, Laurene Pellarini, que ha llegado a algunas conclusiones sobre la película que nadie más había tocado hasta ahora.

Bernard Lafranc, el encargado del cine, nos invitó a cenar. Probé una especialidad de la Alta Saboya, la “tartiflette”, una especie de plato doble con ensalada y soufflé de queso, uno de esos platos que alimentan a montañeses y esquiadores de fondo.

Baja asistencia de público, como en Thorens Glières, nuevamente compensada por la calidad del fórum. Gerard Merino y su esposa se habían conchabado conmigo para iniciar las preguntas (siempre cuesta un poco arrancar). Se refirieron a la calidad vocal de Rose Avalon cantando las canciones de Merche Pérez y después entramos en otros temas. Laurene Pellarini destacó que el veterinario David vuelve a fumar, al final de todo, a causa de una carencia afectiva profunda, después de no decir “la verdad” a su sobrina sobre el hecho de que sí se ha enamorado de ella. Y a partir de aquí vinieron unas frases sobre la dependencia -del tabaco o de otras drogas- tirando del hilo de un film sobre la dependencia amorosa. Es la primera vez que se toca este tema en uno de los fórums.

Otro “no” unánime y rotundo a la posibilidad de incluir una escena de sexo, ni soñada ni nada.

Y una espectadora dijo una frase: “Dos gatos tuertos hacen uno perfecto”, que podria haber sido el slogan de la película.


I de Pactar...
Y de Pactar...

sábado, 3 de abril de 2010

Annecy 2010: Le Parnal


<· Le Parnal ·>

Cinéma Le Parnal
(Thorens Glières)


Thorens Glières, un poble molt a prop d’Annecy, té un petit cinema que és una mena de “bombonera”. He de dir que el nivell de les projeccions, quant a imatge i so, ha estat excel.lent fins el moment en les quatre sessions de la Tournée. També a Le Parnal.

Hervé Clerbout, l’encarregat, el dimarts 23 de març del 2010 a les 20.30 h estava força preocupat per la baixa assistència d’espectadors (catorze). Però el vaig tranquil.litzar, en més d’una ocasió els membres de l’equip que hem anat a presentar el film érem gairebé tants com el públic. Una vegada, érem molts més: només dues persones a la sala, als quals vem oferir discursos i música en directe. Per tant, catorze em sona a prou bo. L’important és passar-ho bé amb la pel.lícula i rematar-ho amb el fòrum. Si és possible, riure una mica. En aquest cas, com que els assistents del poble es coneixien, van començar a parlar entre ells de forma que la meva gentil traductora Laurene Pellarini, i jo mateix, vem exercir una bona estona d’espectadors.

Laurene ha viscut a Barcelona, coneix Sitges. Com que el guió en el que estic treballant –com a resident a Annecy- s’inicia a les costes del Garraf (Sitges), li vaig explicar la història que he de lliurar a final de mes. Després de fer el favor d’escoltar-me, em va plantejar algunes objeccions raonables sobre el més delicat a la majoria de guions: el desenllaç. M’agradaria que aquesta nova història, feta amb la col.laboració d’Alberto Jiménez, el nostre actor protagonista a “Pactar”, fos una tragèdia alegre amb final clarament feliç. Però no sé si la lògica de la trama m’ho permetrà. De tot això també se’n va parlar al fòrum.

Novament un “nooo” unànim a la proposta d’introduir una escena de sexe i un altre “no” al caràcter francès del nostre film de gats.

Hervé Clerbout va dir que “fantastique”, ens vem conjurar per tornar-nos a veure d’aquí dos anys i ¡à bientôt!
Cinema Le Parnal
(Thorens Glières)


Thorens Glières, un pueblo muy cercano a Annecy, tiene un pequeño cine que es una especie de “bombonera”. Debo decir que el nivel de las proyecciones, en cuanto a imagen y sonido, ha sido excelente hasta el momento en las cuatro sesiones de la Tournée. También en Le Parnal.

Hervé Clerbout, el encargado, el martes 23 de marzo del 2010 a las 20.30 h estaba muy preocupado por la baja asistencia de espectadores (catorce). Pero le tranquilicé, en más de una ocasión los miembros del equipo que hemos ido a presentar el film éramos casi tantos como el público. Una vez, éramos muchos más: sólo dos personas en la sala, a quienes ofrecimos discursos y música en directo. Por tanto, catorce me suena suficientemente bueno. Lo importante es pasarlo bien con la película y rematarlo con el fórum. Y si es posible, reír un poco. En este caso, como los asistentes del pueblo se conocían, comenzaron a hablar entre ellos de forma que mi gentil traductora Laurene Pellarini, y yo mismo, ejercimos un buen rato de espectadores.

Laurene ha vivido en Barcelona, conoce Sitges. Como el guión en el que estoy trabajando –como residente en Annecy- se inicia en las costas de Garraf (Sitges), le conté la historia que tengo que entregar a final de mes. Después de hacer el favor de escucharme, me planteó algunas objeciones razonables sobre lo más delicado en la mayoría de guiones: el desenlace. Me gustaría que esta nueva historia, hecha con la colaboración de Alberto Jiménez, nuestro actor protagonista en “Pactar”, fuera una tragedia alegre con final claramente feliz. Pero no sé si la lógica de la trama me lo permitirá. De todo eso también se habló en el fórum.

Nuevamente un “nooo” unánime a la propuesta de introducir una escena de sexo y otro “no” al carácter francés de nuestro film de gatos.

Hervé Clerbout dijo que “fantastique”, nos conjuramos para volver a vernos dentro de dos años y ¡à bientôt!


I de Pactar...
Y de Pactar...