lunes, 29 de marzo de 2010

Annecy 2010: Le Vox de Chamonix


<· www.cinemavox-chamonix.com ·>

Els gats s’han passejat pel terrat més alt d’Europa en una de les sessions més satisfactòries fins a la data gràcies a la rebuda d’un home, Serge Cataldo, que estima profundament el seu ofici.

Al cinema Le Vox de la vila de Chamonix (1050 metres sobre el nivell del mar), hi havia diversos cartells del nostre film maquetats per Serge en els què hi havia anunciada la nostra presència amb unes lletres inscrites dins la figura d’un gat.

Serge Cataldo, empressari exhibidor, havia vist la pel.lícula a la tarda i coneixia totes les particularitats de la producció, fins i tot el meu passat de projeccionista al Cine Capri (un ofici feliç a un cine mític al nivell del mar).

Chamonix té davant mateix el Mont Blanc, de 4807 metres. La tarda de Sant Josep, el 19 de març del 2010, la muntanya més alta del continent semblava a tocar amb els dits. Es veu que –ens van explicar- cada dia varia la imatge de la muntanya i del Mar de Glaç que la precedeix. A nosaltres ens va tocar una visió irreal: entre la plaça de Chamonix i el pic del Mont Blanc hi ha quasi quatre mil metres de desnivell que els capricis del dia reduïen al mínim.

Vaig fer el viatge d’Annecy fins a Chamonix, d’uns 90 km, amb Armand García, un cavaller del sud nascut a Tànger quan aquesta ciutat del Marroc era un protectorat francès. Els atzars de la vida van portar Armand fins a la vila d’Annecy, on ha estat director de banc i un actiu soci de les agrupacions de simpatitzants de la cultura espanyola. Armand em va mostrar un dels edificis més celebrats de Chamonix, la Companyia de Guies de Muntanya, fundada en 1821. Després va oficiar de traductor durant el fòrum d’una hora, el més llarg fins a la data de tota la història de la nostra pel.lícula.

Fins ara, a les tres sessions de la Tournee Departamentale a l’Alta Saboya s’ha fet en algun moment referència al film de Cedric Klapisch “Chacun cherche son chat”, on també la recerca d’un gat és el pretext per a explicar una història d’amor. Les tres vegades he dit que, efectivament, jo havia vist aquesta pel.lícula però que no va ser font d’inspiració ni de plagi; sí que ha estat un model el cinema d’Eric Rohmer (que cap francès ha relacionat fins a la data amb “Pactar con el gato”).

Armand García, el meu acompanyant, em va dir que la pel.lícula li va agradar i res no em pot fer més feliç.

“Vive le cinema!” Vaig cridar, al final de tot, davant la càmara de la periodista Geraldine de l’Associació Vive le Cinema de Chamonix.

Vive le Cinema Le Vox!

Los gatos se han paseado por la azotea más alta de Europa en una de las sesiones más satisfactorias hasta el momento gracias a la actividad de un hombre, Serge Cataldo, que ama profundamente su oficio.

En el cine Le Vox de la villa de Chamonix (1050 metros sobre el nivel del mar), había diversos carteles de nuestra película maquetados por Serge en los que estaba anunciada nuestra presencia con unas letras inscritas dentro de la figura de un gato.

Serge Cataldo, empresario exhibidor, había visto la película por la tarde y conocía todas las particularidades de la producción, incluso mi pasado de proyeccionista en el Cine Capri (un oficio feliz en un cine mítico al nivel del mar).

Chamonix tiene ahí delante el Mont Blanc, de 4807 metros. La tarde de San José, el 19 de marzo del 2010, la montaña más alta del continente parecía al alcance de los dedos. Parece ser –nos contaron- que cada día cambia la imagen de la montaña y del glaciar del Mar de Hielo que la precede. A nosotros nos tocó una visión irreal: entre la plaza de Chamonix y el pico del Mont Blanc hay casi cuatro mil metros de desnivel que los caprichos del día reducían al mínimo.

Me acompañó en el viaje desde Annecy hasta Chamonix, de unos 90 km, Armand García, un caballero del sur nacido en Tánger cuando esta ciudad de Marruecos era un protectorado francés. Los azares de la vida llevaron a Armand hasta la villa de Annecy, donde ha sido director de banco y un activo socio de las agrupaciones de simpatizantes de la cultura española. Armand me condujo a uno de los rincones más celebrados de Chamonix, la Compañía de Guías de Montaña, fundada en 1821. Después ofició de traductor durante el fórum de una hora, el más largo hasta la fecha de toda la historia de nuestra película.

Hasta ahora, en las tres sesiones de la Tournee Departamentale en la Alta Saboya, se ha hecho en algún momento referencia al film de Cedric Klapisch “Chacun cherche son chat”, en el que también la búsqueda de un gato es el pretexto para explicar una historia de amor. Las tres veces he dicho que, efectivamente, yo había visto esa película pero que no ha sido fuente de inspiración ni de plagio; sí que ha actuado como modelo el cine de Eric Rohmer (que ningún francés ha relacionado hasta ahora con “Pactar con el gato”).

Armand García, mi acompañante, me dijo que la película le gustó y nada me puede hacer más feliz.

“Vive le cinema!” grité, al final, ante la cámara de la periodista Geraldine de la associación Vive le Cinema de Chamonix.

Vive le Cinema Le Vox!


I de Pactar...
les sessions següents són:
Y de Pactar...
las sesiones que siguen son:

29 mars/marzo 19h30
au Parc de la Roche sur Foron
www.mjc.larochesurforon.fr/

30 mars/marzo 19h30
au cinéma Le France de Thonon
http://www.allocine.fr/seance/salle_gen_csalle=P0754.html

miércoles, 24 de marzo de 2010

Annecy 2010: 26es Reflets

Els gats als 26es Reflets du Cinema Ibérique et Latino-Américain de Villeurbanne

En una època llunyana, els cines del meu poble, El Prat de Llobregat (Capri, Monmari, Modern i Artesà), estaven associats i feien el mateix programa. Aleshores es passaven a tota velocitat els rotlles d’una mateixa pel.lícula d’un cinema a l’altre. Ahir, dimarts 16 de març del 2010, vaig recordar aquesta època de la meva infantesa i joventut perquè dos festivals “amics”, la Bienal de Cinema Español d’Annecy i el Festival de Cinema Ibèric i Latino-Americà de Villeurbanne, distants uns 140 km, han fet el “passe” d’un a l’altre amb la nostra pel.lícula.
Los gatos en los 26es Reflets du Cinema Ibérique et Latino-Américain de Villeurbanne

En una época lejana, los cines de mi pueblo, El Prat de Llobregat (Capri, Monmari, Modern y Artesà), estaban asociados y compartían el mismo programa. Entonces se pasaban a toda velocidad los rollos de una misma película de un cine a otro. Ayer, martes 16 de marzo del 2010, recordé esta época de mi infancia y juventud porque dos festivales “amigos”, la Bienal de Cinema Español de Annecy y el Festival de Cinema Ibérico y Latino-Americano de Villeurbanne, distantes unos 140 km, han hecho el “pase” de uno a otro con nuestra película.

<· www.lesreflets-cinema.com ·>

Tenim l’orgull d’haver estat al Cinéma Le Zola, un local fundat en 1910, és a dir, centenari just aquest any. Amb la sala plena, a més. Hem format part del grup de cinc films espanyols dels 26es Reflets, els altres són films uruguaians, argentins, cubans, bolivians, xilens, mexicans, ecuatorians i brasilers. Una ocasió única per a veure un cinema molt difícil de gaudir a les sales convencionals.

Em va acompanyar en el viatge Gerardo Merino, president de l’associació CAFE (Centro Amical Franco Español) d’Annecy, nascut a Madrid i fill d’espanyols però resident a Annecy des de molt jove. Gerardo em va passejar per la ciutat de Lyon (Villeurbanne, a l’altre costat del riu Rhone, és veïna de la segona ciutat de França), que vaig trobar molt bella i extremadament cinèfila. ¡Els germans Lumiere van viure a Lyon! Allà hi ha el prestigiós Institut Lumiere i també un Museu de Miniatures i Decorats de Cinema. Gerardo em va explicar que del 5 al 8 de desembre celebren una festivitat religiosa, la Inmaculada Concepció, que transformen en la “Fête des Lumières”, en la que multitud de lionencs projecten llums, imatges i pel.lícules a les façanes dels edificis.

Tenemos el orgullo de haber estado en el Cinéma Le Zola, un local fundado en 1910, es decir, centenario justo este año. Con la sala llena, además. Hemos formado parte del grupo de cinco films españoles de los 26es Reflets, los otros son films uruguayos, argentinos, cubanos, bolivianos, chilenos, mejicanos, ecuatorianos y brasileños. Una ocasión única para ver un cine muy difícil de contemplar en las salas convencionales.

Me acompañó en el viaje Gerardo Merino, presidente de la asociación CAFE (Centro Amical Franco Español) de Annecy, nacido en Madrid e hijo de españoles pero residente en Annecy desde muy joven. Gerardo me paseó por la ciudad de Lyon (Villeurbanne, al otro lado del Ródano, es vecina de la segunda ciudad de Francia), que me pareció muy bella y extremadamente cinéfila. ¡Los hermanos Lumiere vivieron en Lyon! Allí se encuentra el prestigioso Institute Lumiere y también un Museo de Miniaturas y Decorados de Cine. Gerardo me contó que del 5 al 8 de diciembre celebran una festividad religiosa, la Inmaculada Concepción, que transforman en la “Fête des Lumières”, en la que multitud de lioneses proyectan luces, imágenes y películas en las fachadas de los edificios.


<· www.lumieres.lyon.fr ·>

Al Cinéma Le Zola vem ser atesos ¡en català de Lleida! per Irene Sánchez Miret, una de les factòtums del festival, al costat del seu director, Laurent Hugues, i un grup de gent que forma part de l’Association Pour le Cinema. Irene, que fa uns 14 anys que és a França, ha escrit a la revista del Festival, Salsa Picante, que la nostra pel.lícula de gats és “une petite perle”. Li he promès enviar-li el cd amb la música, diu que li va agradar molt el tema “Conflicte”, de Merche Pérez, cantat per la protagonista, Rose Avalon. Al fòrum del final de la pel.lícula, Irene va oficiar de traductora que millorava els meus originals, amb una complicitat que li agraeixo.

Guardo molt bon record de les paraules positives de Fernando Pérez, director cubà de films com “Suite Habana” (2003). Guardaré un molt bon record d’aquesta jornada al Festival de Villeurbanne, tant de bo hi pugui tornar.

En el Cinéma Le Zola fuimos atendidos ¡en catalán de Lleida! por Irene Sánchez Miret, una de las factótums del festival, junto a su director, Laurent Hugues, y un grupo de gente que forma parte de la Association Pour le Cinema. Irene, que hace unos 14 años que reside en Francia, ha escrito en la revista del Festival, Salsa Picante, que nuestra película de gatos es “une petite perle”. Le he prometido enviarle el cd con la música, dice que le gustó muho el tema “Conflicte”, de Merche Pérez, cantado por la protagonista, Rose Avalon. En el fórum del final de la película, Irene ofició de traductora que mejoraba mis originales, con una complicidad que le agradezco.

Guardo muy buen recuerdo de las palabras positivas de Fernando Pérez, director cubano de films como “Suite Habana” (2003). Guardaré un muy buen recuerdo de esta jornada en el Festival de Villeurbanne, ojalá pueda volver.


<· 26es Reflets ·>




I de Pactar...
les sessions següents són:
Y de Pactar...
las sesiones que siguen son:

25 mars/marzo 20h
au cinéma Le Concorde de Rumilly
http://concordecine.free.fr/

26 mars/marzo 20h30
au Ciné Actuel d’Annemasse
http://mjc.annemasse.free.fr/

28 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Rouge et le Noir de St. Julien
www.cine-rouge-et-noir.fr/

29 mars/marzo 19h30
au Parc de la Roche sur Foron
www.mjc.larochesurforon.fr/

30 mars/marzo 19h30
au cinéma Le France de Thonon
http://www.allocine.fr/seance/salle_gen_csalle=P0754.html

viernes, 19 de marzo de 2010

Annecy 2010: Veneno, Duende y Megatón


Dissabte 13 de març va obrir-se oficialment la 14 Bienal d’Annecy. Només començar vaig rebre dos impactes que crec que es quedaran a viure al meu imaginari, el documental “Dame veneno”, del 2008, de Pedro Barbadillo i el llargmetratge de 1952 “Duende y misterio del flamenco” del cineasta aristòcrata Edgar Neville. Són dos de les obres del cicle musical del Festival que ha programat el seu comissari, Miguel Fernández Labayen, doctor a la Universitat Carlos III de Madrid.

“Dame Veneno” tracta de la gènesi d’un dels discs a la llarga més influents del flamenco fussion, anomenat “Dame veneno”, del 1977, de KikoVeneno i els germans Raimundo i Rafael Amador, dos anys anterior al mític “La leyenda del tiempo” de Camarón. Tant l’un com l’altre van ser un perfecte fracàs en la seva època. Avui són objecte de culte.

Del documental, que té més de vint seqüències musicals en els seus 57 minuts, recordo les lúcides paraules de Ricardo Pachón, productor i autor, quan diu que un anarquista d’origen universitari com Kiko Veneno es va aliar amb dos anarcos naturals, com són tots els gitanos (en aquest cas els germans Amador), i d’aquí el resultat. I se m’ha quedat grabat un extraordinari diàleg de guitarres dels germans Amador, en un estil lliure de jazz-swing manouche-flamenc, d’ algun moment dels inicis dels 80, un moment excepcional que tothom va comentar a la sortida.

El sábado 13 de marzo se inauguró oficialmente la 14 Bienal de Annecy. Sólo empezar recibí dos impactos que creo que se quedarán a vivir en mi imaginario, el documental “Dame veneno”, del 2008, de Pedro Barbadillo y el largometraje de 1952 “Duende y misterio del flamenco” del cineasta aristócrata Edgar Neville. Son dos de las obras del ciclo musical del Festival que ha programado su comisario, Miguel Fernández Labayen, doctor en la Universidad Carlos III de Madrid.

“Dame Veneno” trata de la génesis de uno de los discos a la larga más influyentes del flamenco fusión, llamado “Dame veneno”, de 1977, de Kiko Veneno y los hermanos Raimundo y Rafael Amador, dos años anterior al mítico “La leyenda del tiempo” de Camarón. Tanto el uno como el otro fueron un perfecto fracaso en su época. Hoy son objeto de culto.

Del documental, que tiene más de veinte secuencias musicales en sus 57 minutos, recuerdo las lúcidas palabras de Ricardo Pachón, productor y autor, cuando dice que un anarquista de origen universitario como Kiko Veneno se alió con dos anarcos naturales, como son todos los gitanos (en este caso los hermanos Amador), y de ahí el resultado. Y se me ha quedado grabado un extraordinario diálogo de guitarras de los hermanos Amador, en un estilo libre de jazz-swing manouche-flamenco, de algún momento de los inicios de los 80, un momento excepcional que todos comentaron a la salida.

<· Dame veneno ·>

“Duende i misterio del flamenco” és un film dificilíssim de veure. Per al festival ha estat subtitulat al francès, és a dir, han subtitulat la veu en off i les cançons, fins i tot en les parts ininteligibles, amb el curiós subtítol “ininteligible”. Film elegant, ortodox quant a la recerca de la puresa dels pals tradicionals, amb un gust exquisit per a l’enquadre, amb instans de fi humor en els contraplans dels sovint exòtics observadors (com una parella de la guàrdia civil i un detingut emmanillat, tots tres extasiats davant una sensual bailaora), amb molts moments brillants, com un zapateado sobre una tauleta rodona que avança el d’Antonio Gades a Los Tarantos de Rovira Beleta. El final és d’antologia no només del musical sinó del mateix cinema: en el martinete final, el bailarín Antonio fa un zapateado impressionant en força, lirisme i bellesa davant del Pont de Ronda, en un dels més inspirats enquadres de tot el film.

“Duende y misterio del flamenco” es un film dificilísimo de ver. Para el festival ha sido subtitulado al francés, es decir, han subtitulado la voz en off y las canciones, incluso en las partes ininteligibles, con el curioso subtítulo "ininteligible". Film elegante, ortodoxo en cuanto a la búsqueda de la pureza de los palos tradicionales, con un gusto exquisito para el encuadre, con instantes de fino humor en los contraplanos de los a menudo exóticos observadores (como una pareja de la guardia civil y un detenido esposado, los tres extasiados ante una sensual bailaora), con muchos momentos brillantes, como un zapateado sobre una mesilla redonda que anticipa el de Antonio Gades en “Los Tarantos” de Rovira Beleta. El final es de antología no sólo del musical sino del mismo cine: en el martinete final, el bailarín Antonio lleva a cabo un zapateado impresionante en fuerza, lirismo y belleza delante del Puente de Ronda, en uno de los más inspirados encuadres del film.

<· Duende y misterio del flamenco ·>

En el mateix cicle musical he vist un altre film singular que el festival ha recuperat de l’oblit, “Megaton ye-ye” (1965), dirigit per Jesús Yagüe, un film pop en blanc i negre, en l’estela del primer film dels Beatles amb Richard Lester (A hard day’s night, 1964). El Megaton té el mèrit de ser anterior als films dels Bravos amb Forqué i un segon mèrit: continua agradant. Els protagonistes musicals són uns suaument embogits Micky i los Tonis en la part rockera i un Mochi, amb un inexpressiu rostre Kuleshov, en les balades. Hi ha uns quants moments ye-yés amb idees de futur que es poden enquadrar amb justícia en la pre-història universal del videoclip.

En el mismo ciclo musical he visto otro film singular que el festival ha recuperado del olvido, “Megaton ye-ye” (1965), dirigido por Jesús Yagüe, un film pop en blanco y negro, en la estela del primer film de los Beatles con Richard Lester (A hard day’s night, 1964). Este Megaton tiene el mérito de ser anterior a los films de Los Bravos con Forqué y un segundo mérito: continúa gustando. Los protagonistas musicales son unos suavemente enloquecidos Micky y los Tonis en la parte rockera y un Mochi, con un inexpresivo rostro Kuleshov, en las baladas. Hay unos cuantos momentos ye-yés con ideas de futuro que se pueden encuadrar con justicia en la pre-historia universal del videoclip.

<· LOS SHAKERS "Sulpher Soap" ·>




I de Pactar...
les sessions següents són:
Y de Pactar...
las sesiones que siguen son:

19 mars/marzo 21h00
au cinéma Le Vox de Chamonix
www.cinemavox-chamonix.com

23 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Parnal de Thorens Glières
http://www.leparnal.net/

25 mars/marzo 20h
au cinéma Le Concorde de Rumilly
http://concordecine.free.fr/

26 mars/marzo 20h30
au Ciné Actuel d’Annemasse
http://mjc.annemasse.free.fr/

28 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Rouge et le Noir de St. Julien
www.cine-rouge-et-noir.fr/

29 mars/marzo 19h30
au Parc de la Roche sur Foron
www.mjc.larochesurforon.fr/

30 mars/marzo 19h30
au cinéma Le France de Thonon
http://www.allocine.fr/seance/salle_gen_csalle=P0754.html

domingo, 14 de marzo de 2010

Annecy 2010: Cluses


http://www.cluses.fr
El gat pacta
a Cluses


El dimarts 9 de març del 2010 es va iniciar la “Tournee Departamentale” d’“Un arrangement avec le chat” amb una sessió a les 18.30 al cinema Cinétoiles de la vila de Cluses, a la vall del riu Arve, a l’Alta Saboia.



El riu Arve neix als Alps Occidentals que corona el Mont Blanc (4807 metres), i desemboca al llac Leman, gairebé a Suissa.

Cluses, d’uns 18.000 habitants, és una vila voltada de muntanyes imponents, parets altíssimes que es tanquen sobre l’horitzó. Podria pensar-se que és un indret turístic. No és pas així, la vall és coneguda per la seva activitat industrial. Hi fabriquen sobretot peces d’automòbil. Però malgrat això al fòrum els organitzadors ens van dir que des de sempre el que funciona millor en termes de públic al cinema Cinétoiles són els documentals de muntanya.

Per a mi això és ben bé un altre món.

Un públic extremadament educat, culte i respectuós. Només es van manifestar sorollosament a l’unison quan vaig gosar preguntar-los si creien que una escena de sexe somiat per part de Júlia, amb David, hagués millorat la pel.lícula. Un “no” coral dels més de quaranta assistents al fòrum va planejar sobre la sala on ens havíem traslladat, diferent de la sala de projecció.

Loïc Díaz Ronda, director de la Biennal d’Annecy, em feia de traductor. Vaig començar per agrair-li aquesta nova vida de la pel.lícula a un dels terrats més alts, ni més ni menys que el terrat d’Europa. Els assistents van valorar la direcció de fotografia i van saludar aquests altres cims ciutadans que són els terrats de Gràcia. Bona nota –com sempre!- per als actors i per a la música. Part de la xerrada va dedicar-se al barri de Gràcia, en un dia en el que havia nevat a Barcelona; precisament a Cluses, tan amunt com està, no hi havia ni un bri de neu. La temperatura exterior era prou agradable: quatre sota zero. I no obstant el públic va captar l’escalfor de la història dels gats: un dels presents va considerar que jo tenia un aspecte força relaxat per haver estat l’escriptor d’un argument amb tanta efervescència emotiva. Una altra va fer una comparació amb Antonioni, cosa que li vaig agrair. Vaig considerar que algú havia dit que la nostra pel.lícula pot tenir un cert estil Rohmer (en realitat no sé si això m’ho he inventat jo) i fins i tot un estil com si diguéssim francès. No ho van veure gaire clar, ni el públic ni Loïc Díaz.

Van preguntar-me pel caràcter espanyol de la cinta i vaig respondre que no podia referir-me més que a un registre barceloní, amb la presència de gent com l’Alfredo i la Núria interpretant-se a si mateixos a casa seva a Gràcia, en un film parlat en espanyol.

Algunes acusacions de pessimisme respecte la vida en parella van intentar ser rebatudes expressant el caràcter lluitador dels personatges i el to trist però també alegre del global.

Piscolabis al final preparat per l’equip que gestiona el cinema, un grup voluntariós a l’estil del grup del CineBaix de Sant Feliu. Ha estat un inici de la nova vida dels gats que devem a la Bienal d’Annecy.
El gat pacta
en Cluses


El martes 9 de marzo del 2010 se inició la “Tournee Departamentale” de “Un arrangement avec le chat” con una sesión a las 18.30 en el cine Cinétoiles de la villa de Cluses, en el valle del río Arve, en la Alta Saboya.



El río Arve nace en los Alpes Occidentales que corona el Mont Blanc (4807 metros), y desemboca en el lago Leman, prácticamente en Suiza.

Cluses, de unos 18.000 habitantes, es una villa rodeada de montañas imponentes, paredes altísimas que se cierran sobre el horizonte. Podría pensarse que es un lugar turístico. No es así, el valle es conocido por su actividad industrial. Se fabrican sobre todo piezas de automóvil. Pero a pesar de ello en el fórum los organizadores comentaron que desde siempre lo que funciona mejor en cuestión de público en el cine Cinétoiles son los documentales de montaña.

Es decir, para mí otro mundo.

Un público extremadamente educado, culto y respectuoso. Sólo se manifestaron ruidosamente al unísono cuando les pregunté si creían que una escena de sexo soñado por parte de Julia, con David, hubiera mejorado la película. Un “no” coral de los más de cuarenta asistentes al fórum planeó sobre la sala a la que nos habíamos trasladado, diferente de la sala de proyección.

Loïc Díaz Ronda, director de la Biennal de Annecy, ejercía de traductor. Empecé por agradecerle esta nueva vida de la película en uno de las azoteas más altas, ni más ni menos que el techo de Europa. Los asistentes valoraron la dirección de fotografía y saludaron esas otras cumbres ciudadanas que son las azoteas de Gràcia. Buena nota –¡como siempre!- para los actores y para la música. Parte de la charla se dedicó al barrio de Gràcia, en un día en el que había nevado en Barcelona; precisamente en Cluses, tan elevado como está, no había ni rastro de nieve. La temperatura exterior era suficientemente agradable: cuatro bajo cero. Y no obstante el público captó la calidez de la historia de los gatos: uno de los presentes consideró que yo tenía un aspecto demasiado relajado como para haber sido el escritor de un argumento con tanta efervescencia emotiva. Otra hizo una comparación con Antonioni, cosa que le agradecí. Consideré que alguien había dicho que nuestra película puede tener un cierto estilo Rohmer (en realidad no sé si eso lo he inventado yo) e incluso un estilo como si dijéramos francès. No lo vieron demasiado claro, ni el público ni Loïc Díaz.

Fui preguntado por el carácter español de la cinta y respondí que no podía referirme más que a un registro barcelonés, con la presencia de gente como Alfredo y Núria interpretándose a sí mismos en su torre de Gràcia, en un film hablado en español.

Algunas acusaciones de pesimismo respecto de la vida en pareja intentaron ser rebatidas expresando el carácter luchador de los personajes y el tono triste pero también alegre del global.

Piscolabis al final preparado por el equipo que gestiona el cine, un grupo voluntarioso al estilo del grupo del CineBaix de Sant Feliu. Ha sido un inicio de la nueva vida de los gatos que debemos a la Bienal de Annecy.

I les sessions següents són:


Y las sesiones que siguen son:


16 mars/marzo 20h45
cinéma Le Zola de Villeurbanne
www.lezola.com/

19 mars/marzo 21h00
au cinéma Le Vox de Chamonix
www.cinemavox-chamonix.com

23 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Parnal de Thorens Glières
http://www.leparnal.net/

25 mars/marzo 20h
au cinéma Le Concorde de Rumilly
http://concordecine.free.fr/

26 mars/marzo 20h30
au Ciné Actuel d’Annemasse
http://mjc.annemasse.free.fr/

28 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Rouge et le Noir de St. Julien
www.cine-rouge-et-noir.fr/

29 mars/marzo 19h30
au Parc de la Roche sur Foron
www.mjc.larochesurforon.fr/

30 mars/marzo 19h30
au cinéma Le France de Thonon
http://www.allocine.fr/seance/salle_gen_csalle=P0754.html

martes, 9 de marzo de 2010

Annecy 2010


El gat pacta
a l'Alta Saboia


Neixen noves vides per al gat gràcies a la Bienal d’Annecy de fa dos anys. El Prix Demon concedit a la nostra pel.lícula té entre altres conseqüències la projecció de nou sessions a diferents viles de l’Alta Saboya, properes a la paradisíaca Annecy. La pel.lícula serà presentada pel seu director. La Bienal d’aquest any comença a mitjans d’aquest mes.

La primera de les sessions és dimarts que ve, dia 9 de març, a Cluses.

Tota la informació sobre aquestes sessions i el festival a:
El gato pacta
en la Alta Saboya


Nacen nuevas vidas para el gato gracias a la Bienal de Annecy de hace dos años. El Prix Demon concedido a nuestra película tiene entre otras consecuencias la proyección de nueve sesiones en distintas villas de la Alta Saboya, cercanas a la paradisíaca Annecy, cuya Bienal de este año empieza a mediados de este mes. La película será presentada por su director.

La primera de las sesiones es el martes que viene, día 9 de marzo, en Cluses.

Toda la información sobre estas sesiones y sobre el Festival en:


http://www.annecinespagnol.fr/dynamique2010.php?getdetailevenement=81


Les sessions són les següents:


Las sesiones son las siguientes:


9 mars/marzo 18h30
au cinéma Cinétoiles de Cluses
www.cinetoiles.org/

16 mars/marzo 20h45
cinéma Le Zola de Villeurbanne
www.lezola.com/

19 mars/marzo 21h00
au cinéma Le Vox de Chamonix
www.cinemavox-chamonix.com

23 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Parnal de Thorens Glières
http://www.leparnal.net/

25 mars/marzo 20h
au cinéma Le Concorde de Rumilly
http://concordecine.free.fr/

26 mars/marzo 20h30
au Ciné Actuel d’Annemasse
http://mjc.annemasse.free.fr/

28 mars/marzo 20h30
au cinéma Le Rouge et le Noir de St. Julien
www.cine-rouge-et-noir.fr/

29 mars/marzo 19h30
au Parc de la Roche sur Foron
www.mjc.larochesurforon.fr/

30 mars/marzo 19h30
au cinéma Le France de Thonon
http://www.allocine.fr/seance/salle_gen_csalle=P0754.html

jueves, 4 de marzo de 2010

Discurs de Fermín Marimón

Discurs de Fermín Marimón

Fermín comença per agrair a Josep Vilella i Anglada el seu discurs de presentació. Comenta que a diferència seva –en Vilella ha estat empressari de cinema a Gavà i Castelldefels- ell no s’ha mogut mai del Prat. Fa una referència afectuosa a un altre dels premiats de la nit, en Giralt, que en una època li va venir a fer la competència al Prat, portant el cinema Modern. Recorda aleshores l’únic periode en el què com a exhibidor va sortir del Prat, quan va portar el cinema Cinc d’Oros a les cases barates de Can Tunis, un barri molt humil i modest poblat exclusivament per immigrants que no parlaven català. Els carrers estaven batejats amb noms de pobles de Tarragona. El Cinc d’Oros es situava entre el carrer Ulldecona i el carrer Ascó, que els de Can Tunis anomenaven “urdecona” i “asco”. Recorda alguns dels personatges que venien al cine, com el Perchas o el Picha de Oro. Diu que tot i la reputació de delinqüents que tenia la gent d’aquell barri ells mai no van tenir cap problema. A la nit, la seva esposa Mari Carme i ell agafàvem la recaptació i anaven amb moto al Prat i mai cap problema.



Recorda també que el Pepito Vilella va fer de Rei Mag, és a dir, d’actor, al film “Cuento de reyes”, una pel.lícula en 9,5 mm que va dirigir. Finalment, Fermín Marimón agraeix la presència entre el públic de Tomàs Mallol, un cineasta amateur del qual ha estat un gran admirador.
Discurso de Fermín Marimón

Fermín comienza por agradecer a Josep Vilella i Anglada su discurso de presentación. Comenta que a diferencia suya de Vilella –que ha sido empresario de cine en Gavà y Castelldefels- él no se ha movido nunca del Prat. Se refiere afectuosamente a otro de los premiados de la noche, el senyor Giralt, que en una época le hizo la competencia en El Prat, llevando el cine Moderno. Recuerda entonces el único período en el que como exhibidor salió del Prat, cuando llevó el cine Cinco de Oros en las casas baratas de Can Tunis, un barrio muy humilde y modesto poblado por immigrantes que no hablaban catalán. Las calles estaban bautizadas con nombres de pueblos de Tarragona. El Cinc de Oros se situaba entre la calle Ulldecona y la calle Ascó, que los de Can Tunis llamaban “urdecona” y “asco”. Recuerda algunos de los personajes que iban al cine, como el Porchas o el Picha de Oro. Dice que a pesar de la reputación de delincuentes que tenía la gente de ese barrio ellos nunca tuvieron el menor problema. Por la noche, su esposa Mari Carme y él tomaban la recaudación y se marchaban con moto hasta el Prat y nunca hubo problema.



Recuerda también que Pepito Vilella hizo de Rey Mago, es decir, de actor, en el film “Cuento de reyes”, una película en 9,5 mm que dirigió. Finalmente, Fermín Marimón agradece la presencia entre el público de Tomàs Mallol, un cineasta amateur de quien ha sido un gran admirador.