sábado, 27 de febrero de 2010

Fermín Marimón x Josep Vilella




Discurs de Josep Vilella sobre Fermín Marimón

Neix el 15 d’octubre de 1932 al Prat de Llobregat, en una casa en forma de “L”, fill de Joaquim Marimón i Elvira Marimón. El seu pare, Quim, va inaugurar el cine Monmari, el 1946.

Fermín és cineasta en totes les seves vessants: director, productor, guionista, muntador, exhibidor i escriptor de llibres de cinema. També ha fet d’actor.



Seguint els passos del seu pare, i juntament amb el seu amic Jordi Bringué, s’encarrega durant tretze anys del cinema “El Cinco de Oros”al barri de gitanos de Can Tunis. El 1967 inaugura l’aleshores quart cinema del Prat, el Cine Capri, avui l’únic en actiu, una de les poques sales grans, a l’estil de les dels anys 60, que no ha cedit a la temptació de transformar-se en multisala, i on es continuen projectant films comercials i de cine-club.

El cine Capri és un cine cinèfil que, a més de projectar periòdicament els films del moment, ha estat un indret de projeccions de cinema amateur, d’estrena de curtmetratges i espai fílmic on s’han filmat curts, sèries (El cor de la ciutat) i llargmetratges (Anita no perd el tren).

Paral.lelament al seu treball com a exhibidor, Fermín des de ben jove va iniciar-se en el cinema, primer amb curtmetratges i posteriorment amb llargmetratges.

Fermín Marimón forma part del grup de pioners de la producció de cinema al Prat de Llobregat, que a inicis dels anys 50, sota la direcció de Jordi Bringué, van filmar l’avui històric “Prat documental”. Produeix i realitza des d’aleshores desenes de curtmetratges, com “Okay, Mercurio”, “Pel camí de Proust”, “Darrera la porta”, “Un paraíso perdido” o “Flashamlet”. Reuneix el col.lectiu de cineistes amateurs del Prat i realitza amb actors del poble “L’exhibidor” (1978), llargmetratge sobre les desventures d’un aspirant a empressari de cinema. Produeix més llargmetratges, com el film de dibuix animat “Peraustrínia 2004” (1989) que dirigeix el seu amic Àngel García i “Pactar con el gato” (2007), que dirigeix el seu fill Joan Marimón.

El 2009 s’ha complert el 50è aniversari del seu curtmetratge “El ballet burlón”, un film d’animació de 7 minuts present a tots els llibres d’història i encara avui en moviment perquè ha estat sel.leccionat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per formar part de les 40 obres audiovisuals de tota la història del cine experimental espanyol al cicle “Del éxtasis al arrebato”, que viatja per tot el món durant 2009 a 2011. En el mes de març del 2009 al Festival d’Animació de Bilbao “AnimaBasauri” rep un homenatge en el que es projecten “El ballet burlón” i el llargmetratge fet al Prat i produït per ell “Peraustrínia 2004”. Una mica abans, el setembre del 2008, l’Ajuntament del Prat dedica una exposició a tota la seva trajectòria i a la del seu amic Àngel García.



El 24 d’abril del 2009 és guardonat amb el Premi Ciutat del Prat en la seva vessant cultural. I el 26 de gener del 2010, en el marc dels Premis Gaudí, l’Acadèmia de Cinema de Catalunya l’anomena Acadèmic d’Honor.

Fermín Marimón està produint actualment, amb els seus fills, el llargmetratge i mini-sèrie “Quim”, basat en les memòries del seu pare, Joaquim Marimón, que reconstruirà el Prat i La Fuliola (Urgell) durant el periode 1907-1930. Això significa entre altres coses reproduir els interiors de les seves cases, les festes, els oficis o les orquestres de música a l’Artesà, la sala de cinema, teatre i ball del Prat de Llobregat avui tancada.

Finalment, cal esmentar que el seu amor pel cinema fa que l’any 2003, Fermín renunciï a que el vell local del cine Monmari es converteixi en bloc de pisos i el cedeix per tal que esdevingui espai cultural per al poble, conservant així la seva estructura. També ha reconvertit el vell estudi de dibuix animat clàssic del carrer de Ferran Puig, 31, en un –petit- Museu de Cinema, que podria ser considerat un dels atractius del Prat de Llobregat.
Discurso de Josep Vilella sobre Fermín Marimón

Nace el 15 de octubre de 1932 en El Prat de Llobregat, en una casa en forma de “L”, hijo de Joaquim Marimón y Elvira Marimón. Su padre, Quim, inauguró el cine Monmari, el 1946.

Fermín es cineasta en todas sus vertientes: director, productor, guionista, montador, exhibidor y escritor de libros de cine. También ha hecho de actor.



Siguiendo los pasos de su padre, y juntamente con su amigo Jordi Bringué, se encarga durante trece años del cine “El Cinco de Oros” en el barrio de Can Tunis. El 1967 inaugura el entonces cuarto cine de El Prat, el Cine Capri, hoy el único en activo, una de las pocas salas grandes, al estilo de las de los años 60, que no ha cedido a la tentación de transformarse en multisala, y donse se continúan proyectando films comerciales y de cine-club.

El cine Capri es un cine cinéfilo que, además de proyectar periódicamente los films del momento, ha sido un espacio de proyecciones de cine amateur, de estreno de cortometrajes y lugar fílmico donde se han filmado cortos, series (El cor de la ciutat) y largometrajes (Anita no pierde el tren).

Paralelamente a su trabajo como exhibidor, Fermín se inicia en el cine, primero a través de cortometrajes y posteriormente con largometrajes.

Forma parte del grupo de pioneros de la producción de cine en El Prat de Llobregat, que a comienzos de los años 50, bajo la dirección de Jordi Bringué, filmaron el hoy histórico “Prat documental”. Produce y realiza desde entonces decenas de cortometrajes, como “Okay, Mercurio”, “Pel camí de Proust”, “Darrera la porta”, “Un paraíso perdido” o “Flashamlet”. Reune el colectivo de cineístas amateurs del Prat y realiza con actores del pueblo “L’exhibidor” (El exhibidor, 1978), largometraje sobre las desventuras de un aspirante a empresario de cine. Produce más largometrajes, como el film de dibujo animado “Peraustrinia 2004” (1989) que dirige su amigo Àngel García y “Pactar con el gato” (2007), que dirige su hijo Joan Marimón.

El 2009 se cumple el 50 aniversario de su cortometraje “El ballet burlón”, un film de animació de 7 minutos presente en todos los libros de historia y todavía hoy en movimiento porque ha sido seleccionado por el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) para formar parte de las 40 obras audiovisuales de toda la historia del cine experimental español en el ciclo “Del éxtasis al arrebato”, que viaja por todo el mundo de 2009 a 2011. En el mes de marzo del 2009 en el Festival de animación de Bilbao “AnimaBasauri” recibe un homenaje en el que se proyectan “El ballet burlón” y el largo realizado en el Prat y producido por él “Peraustrínia 2004”. Un poco antes, el septiembre del 2008, el Ayuntamiento del Prat dedica una exposición a toda su trayectoria y la de su amigo Àngel García.



El 24 de abril del 2009 es galardonado con el Premi Ciutat del Prat en su vertiente cultural. Y el 26 de enero del 2010, en el marco de los Premis Gaudí, la Academia de Cinema de Catalunya le nombra Académico de Honor.

Fermín Marimón está produciendo actualmente, con sus hijos, el largometraje "Quim", basado en las memorias de su padre, Joaquim Marimón, que reconstruirá el Prat y La Fuliola (Urgell) durante el período 1907-1930. Eso significa entre otras cosas reproducir los interiores de las casas, las fiestas, los oficios o las orquestas de música en el Centro Artesano, la sala de cine, teatre y baile del Prat de Llobregat hoy cerrada.

Finalmente, vale la pena comentar que su amor por el cine comporta que, en el año 2003, Fermín renuncie a que el viejo local del cine Monmari se convierta en bloque de pisos y lo cede para que se transforme en espacio cultural para el pueblo, conservando así su estructura. También ha reconvertido el viejo estudio de dibujo animado clásico de la calle de Ferran Puig, 31, en un pequeño Museo de Cine, que podría ser considerado uno de los atractivos del Prat de Llobregat.


lunes, 22 de febrero de 2010

Fermín Marimón, premiada dedicación


<· Fermín Marimón, premiada dedicación al cine ·>




Premi Dedicació al Cinema a Fermín Marimón

Fermín Marimón rep el Premi Dedicació al Cinema de mans de l’associació “Amics Gent del Cinema”.

Va ser al Cinema Alexandra (Barcelona) el divendres 19 de febrer del 2009.

Un acte carregat d’afecte cap a la gent de cine, que la família Marimón agraeix als organitzadors.

Pepito Vilella, amic de tota la vida, empressari exhibidor, va presentar al guardonat.

Properament us informarem del discurs de Pepito Vilella i el d’en Fermín Marimón.
Premio Dedicación al Cine a Fermín Marimón

Fermín Marimón recibe el Premio Dedicación al Cinema de manos de la asociación “Amics Gent del Cinema”.

Fue en el Cine Alexandra (Barcelona) el viernes 19 de febrero del 2009.

Un acto cargado de afecto hacia la gente de cine, que la familia Marimón agradece a los organizadores.

Pepito Vilella, amigo de toda la vida, empresario exhibidor, presentó al galardonado.

Próximamente os informaremos del discurso de Pepito Vilella y el de Fermín Marimón.


miércoles, 17 de febrero de 2010

La cultura no es pot imposar, no se puede imponer

Us trameto una carta de la taquillera número 1 de Catalunya, la de del Cine Capri del Prat de Llobregat.
La cultura
ha d’agradar,
no es pot imposar


Benvolguts senyors,

Els volia comentar un incident que m’ha fet reflexionar sobre com es desenvolupa la política lingüística a Catalunya. Sóc taquillera del Cine Capri d’El Prat de Llobregat. Aquest cap de setmana teniem a disposició del públic uns flyers amb l’eslògan “Català i feina sí, quotes i atur no”. En dues ocasions uns clients van fer una lectura transversal del fulletó i van preguntar: “¿no será en catalán la película?”. La conversa que vam mantenir amb ells em va fer veure que el sentiment anticatalanista dins de Catalunya va en augment, que els qui es posicionen d’aquesta manera entenen que les imposicions i quotes que s’estan aplicant per a fomentar l’ús del català estan a l’alςada de la prohibició del català en la época franquista. I jo em pregunto, còm és possible que els nostres polítics no se n’adonin del rebuig social que estan generant? Penso que en aquesta vida s’ha de seduir als altres per a convèncer, no imposar, les imposicions generen rebuig i discordia i als que ens estimem Catalunya, la nostra historia i la nostra cultura, això ens fa molt de mal.


Os transcribo una carta de la taquillera número 1 de Catalunya, la del cine Capri del Prat de Llobregat.
La cultura
tiene que gustar,
no se puede imponer


Muy señores míos,

Quisiera comentarles un incidente que me ha hecho reflexionar sobre cómo se desarrolla la política lingüística en Catalunya. Soy taquillera del Cine Capri de El Prat de Llobregat. Este fin de semana teníamos a disposición del público unos flyers con el eslogan “Catalán y trabajo sí, cuotas y paro no”. En dos ocasiones unos clientes hicieron una lectura transversal de la hoja y preguntaron: “¿no será en catalán la película?”. La conversación que mantuvimos con ellos nos hizo ver que el sentimiento anticatalanista dentro de Catalunya va en aumento, que quienes se posicionan de esta manera entienden que las imposiciones y cuotas que se están aplicando para fomentar el uso del catalán están a la altura de la prohibición del catalán en la época franquista. Y yo me pregunto, ¿cómo es posible que nuestros políticos no se den cuenta del rechazo social que están generando? Pienso que en esta vida hay que seducir a los otros para convencer, no imponer, las imposiciones generan rechazo y discordia y quienes amamos Catalunya, nuestra historia y nuestra cultura, esto nos hace mucho daño.


viernes, 12 de febrero de 2010

Per a una llei realista, para una ley realista

Per a una llei realista del cinema català

Sembla que mediàticament ja s’ha establert qui són els bons i qui els dolents en el conflicte que ha generat la llei de cinema català. Un conflicte que és ben bé com una pel.lícula de guerra en la què hi ha, a un cantó, els exhibidors i distribuidors, i a l’altre els impulsors de la llei. Les coses han arribat a un nivell en el que sembla que qui no es posicioni al costat de la proposta de llei, tal i com està i sense variar-ne res, és un anticatalà i un antipatriota.

Tothom és part interessada en aquest debat. Jo, com a productor i fill d’exhibidors, també. Tots, aquests dies, som experts futuròlegs, em temo que jo també m’acolliré a la tendència.

Crec que per a competir amb garanties amb el cinema americà el més raonable seria invertir tots els diners en la producció de films catalans i en la seva promoció. Si s’aconsegueix generar un públic que ara no existeix cap el cinema català en llengua catalana es farà un bé a la nostra indústria i naturalment a Catalunya. Quan dic “tots els diners” em refereixo també als que el volen fer servir pel doblatge al català de films americans, perquè si augmentés aquest públic orientat al nostre cinema el doblatge al català s’esdevindria tot sol, de manera natural, perquè el negoci ho demanaria.

Els qui tenen tan clar que s’han d’imposar multes haurien de pensar que hi ha la possibilitat que en aquesta guerra acabin tancant-se cinemes, probablement els que ara mateix estan vivint moments delicats. I si tanquen cinemes no hi haurà on veure pel.lícules, ni en català ni en cap idioma.

Fermín Marimón, guardonat com a membre d’honor de l’Acadèmia de Cinema Català en els darrers Premis Gaudí, productor del primer llargmetratge de dibuix animat en versió original catalana, i també exhibidor, va manifestar en el seu discurs les dificultats dels exhibidors en els darrers trenta anys (la televisió, l’época dels video clubs, internet, la pirateria), i va contemplar la llei actual com
la martellada que faci que cinemes del cinturó de Barcelona s’hagin de tancar, perquè la majoria de públic, un 80-85 %, és de parla castellana.

Si hi ha d’haver quota de films doblats al català, per què no fer cas a les estadístiques i racionalitzar-la de forma que no sigui d’entrada del 50%, sinó que pugui arribar-s’hi de forma progressiva?

Des d’un punt de vista moral crec també que els catalans hauríem de reflexionar sobre el fet que –precisament nosaltres, després de tot el que hem passat- ens hàgim de convertir en abanderats de la multa lingüística amb sancions de 75.000 euros.

Aquesta llei no hauria de convertir-se en una guerra de fe, ni tan sols en una guerra, sinó en l’aplicació de la raó i el sentit comú.


Para una ley realista del cine catalán

Parece que mediáticamente ya se ha establecido quienes son los buenos y quiénes los malvados en el conflicto que ha generado la ley del cine catalán. Un conflicto que es como una película de guerra en la que están, en un lado, los exhibidores y distribuidores, y en el otro los impulsores de la ley. Las cosas han llegado a un punto en el que parece que quien no se posicione al lado de la propuesta de ley, tal y como está y sin variar nada, es como mínimo un anticatalán y un antipatriota.

Todo el mundo es parte interesada en este debate. Yo, como productor e hijo de exhibidores, también. Todos, estos días, ejercemos de expertos futurólogos, me temo que también me apuntaré a la tendencia.

Creo que para competir con garantías con el cine americano lo más razonable sería invertir todo el dinero en la producción de films catalanes y en su promoción. Si se consigue generar un público que ahora mismo no existe hacia el cine catalán en lengua catalana se hará un bien a nuestra industria y naturalmente a Catalunya. Cuando digo “todo el dinero” me refiero también al que se pretende utilizar para el doblaje al catalán de films americanos, porque si aumentara el público orientado a nuestro cine el doblaje al catalán surgiría de manera natural, porque el negocio lo demandaría.

Quienes tienen tan claro que hay que imponer multas tendrían que pensar que existe la posibilidad de que en esta guerra terminen por cerrarse unos cuantos cines más, probablemente los que ahora mismo están viviendo momentos delicados. Y si cierran cines no habrá donde ver películas, ni en catalán ni en ningún otro idioma.

Fermín Marimón, galardonado como miembro de honor de la Acadèmia de Cinema Catalá en los últimos Premios Gaudí, productor del primer largometraje de dibujo animado en versión original catalana, y también exhibidor, manifestó en su discurso las dificultades de los exhibidores en los últimos treinta años (competencia de la televisión, la época de los videoclubs, internet, la piratería), y contempló la ley actual como
el martillazo que haga que cines del cinturón de Barcelona se tengan que cerrar, porque la mayoría de público, un 80-85 %, es de lengua castellana.

Si tiene que haber cuota de films doblados al catalán ¿por qué no hacer caso a las estadísticas y racionalizarla de forma que no sea de entrada del 50%, sino que pueda llegarse a ello de forma progresiva?

Desde un punto de vista moral creo también que los catalanes tendríamos que reflexionar sobre el hecho que –precisamente nosotros, después de todo lo que hemos pasado- nos tengamos que convertir en abanderados de la multa lingüística con sanciones de 75.000 euros.

Esta ley no tendría que convertirse en una guerra de fe, ni tan solo en una guerra, sino en la aplicación de la razón y el sentido común.


domingo, 7 de febrero de 2010

Rose Avalon y Eurovisión

Rose Avalon i Eurovisió

Per una raó discutible sobre el caràcter inèdit de la cançó que presentava, Rose Avalon ha estat apartada de la carrera cap a Eurovisió. Per a nosaltres, no cal dir-ho, no cal que participi en aquest concurs per a saber que és una de les millors veus del panorama internacional.

Aquesta és la cançó amb la que Rose es presentava a Eurovisió: “Burn”, que ara, amb tot l’escàndol, publicat a diversos diaris, s’està escoltant força:
Rose Avalon y Eurovisión

Por una razón discutible sobre el carácter inédito de la canción que presentaba, Rose Avalon ha sido apartada de la carrera hacia Eurovisión. Para nosotros, huelga decir que no es necesario que participe en este concurso para saber que posee una de las mejores voces del panorama internacional.

Esta es la canción con la que Rose se presentaba en Eurovisión: “Burn”, que ahora, con todo el escándalo, publicado en diversos diarios, se está oyendo mucho:

<· Burn ·>

Rose Avalon canta ni més i menys que l’ària de la “Mort de Dido” de l’òpera “Dido i Enees” de Henry Purcell:

Rose Avalon canta ni más ni menos que el aria de la “Muerte de Dido” de la ópera “Dido y Eneas” de Henry Purcell:

<· La muerte de Dido ·>

Altres mostres de la potència, finura i riquesa de matisos de Rose Avalon són: “Conflicte” de Mercedes Pérez, que Rose canta a la nostra pel.lícula.

Otras muestras de la potencia, finura y riqueza de matices de Rose Avalon son: “Conflicte” (Conflicto) de Mercedes Pérez, que Rose canta en nuestra película.

<· Pactar con el gato(6) Conflicte ·>

Rose Avalon canta en euskera “Parlem-ne” amb Mercedes Pérez, també a Pactar con el gato:

Rose Avalon canta en euskera “Parlem-ne” (Hablemos) con Mercedes Pérez, también en Pactar con el gato:

<· Pactar con el gato(7) Parlem-ne ·>

martes, 2 de febrero de 2010

Fermín Marimón, honor (ii)


 Discurs de
Fermín Marimón,
Acadèmic d'Honor


Bé, moltes gràcies, després de la presentació que han fet els meus fills i amb la meva esposa aquí davant -que entre tots han fet possible que m’entreguin aquest guardó- poca cosa em queda a dir. Únicament que em vaig quedar molt sorprès quan em va trucar la Laia Fàbregas (Directora de l’Acadèmia) i em va dir que m’havien fet Membre d’Honor de l’Acadèmia de Cine Català. Res no tenia més lluny del pensament, mai no se’m podia haver ocorregut una cosa semblant. Em va dir que era per la meva trajectòria com a productor i com a exhibidor. Però aquesta trajectòria ha estat molt modesta perquè només he fet tres pel.lícules i tampoc he tingut cap xarxa de cinemes. Tot i així, tota la meva vida ha estat dedicada al cine. Com a productor, el que no us ha dit el Joan és que té un projecte pel futur, que es diu “Quim”, basat en les memòries del meu pare. És un projecte eminentment català, dels anys vint, que succeeix a Lleida i a Barcelona; al Pla d’Urgell, al poble de La Fuliola, on va nèixer el meu pare, i al Prat de Llobregat, el poble que el va acollir, on es va casar i on va viure tota la seva vida. El guió d’aquest projecte està fet pel Joan i per la Marina Peña, sembla que tot quedi en família…

(Fermín s’ha dirigit amb la mirada a Montserrat Carulla, asseguda a la primera fila, distingida també com a acadèmica, perquè ella és la mare de Marina Peña Carulla)

Aquest projecte posa de relleu la qüestió de l’idioma perquè el lleidatà es parla amb accent lleidatà i el barceloní es parla amb accent llobregatí del Baix Llobregat. M’agradaria molt veure’l realitzat, només puc dir això. Ara bé, quant a l’explotació i l’exhibició, el Cine Capri ha hagut de fer front a una llarga sèrie de reptes, ja els coneixeu: la televisió, la pirateria, finalment l’Internet… Tot i amb això, el cinema encara segueix en peu, és un cinema esplèndid, els que l’han vist ho poden testimoniar. És un cinema dels d’abans, amb platea i amfiteatre. Quan es va inaugurar comptava amb 1200 localitats, ara, més còmode, en té prop de 900. I el nou repte de cara al futur, ja que parlem de futur, és una cosa que a vosaltres us agrada molt, moltíssim: la Llei del Cinema Català. La Llei del Cinema Català a mi també m’alegra però m’entristeix al mateix temps perquè pot ser la martellada que faci que aquest cinema, el cinema Capri, s’hagi de tancar, ja que està ubicat a una zona, el Prat de Llobregat, on la majoria és de parla castellana, la majoria són inmigrants, hi ha un 80 o un 85 per cent d’inmigració, i la major part de gent que venen al cinema són castellans o parlen castellà. I no és excepcional perquè tot el cinturó de Barcelona està en aquestes condicions. Ja veurem què passarà. Ja veurem si podem afrontar aquesta nova batzegada o si haurem de tancar les portes. Això ho diran els fets. Voldria pregar des d’aquí a qui correspongui que aquesta llei, que ha d’anar al Parlament, no tiri endavant o sigui modificada, per tal que el cine Capri del Prat pugui continuar existint. Res més, moltes gràcies.

(Segueixen 20 segons d’aplaudiments)

De tota manera vull agrair als membres de l’Acadèmia aquesta distinció, i que tinguin ben segur que sóc català, penso, parlo i faig pel.lícules catalanes.

(Fermín es retira entre molts més aplaudiments)

 Discurso de
Fermín Marimón,
Académico de Honor


Bien, muchas gracias, después de la presentación que han hecho mis hijos y con mi esposa aquí delante -que entre todos han hecho posible que me entreguen este galardón- poco me queda por decir. Únicamente que me quedé muy sorprendido cuando me llamó Laia Fàbregas (Directora de la Acadèmia) y me dijo que me habían hecho Miembro de Honor de la Acadèmia de Cine Català. Nada tenía más lejos del pensamiento, nunca se me podría haber ocurrido nada parecido. Me dijo que era por mi trayectoria como productor y como exhibidor. Pero esta trayectoria ha sido muy modesta porque sólo he hecho tres películas y tampoco he tenido ninguna red de cines. Aún así, toda mi vida ha estado dedicada al cine. Como productor, lo que Joan no os ha dicho es que tiene un proyecto para el futuro que se llama “Quim”, basado en las memorias de mi padre. Es un proyecto eminentemente catalán, de los años veinte, ambientado en Lérida y en Barcelona; en el Pla d’Urgell, en el pueblo de La Fuliola, donde nació mi padre, y en El Prat de Llobregat, el pueblo que lo acogió, donde se casaron y donde vivió toda su vida. El guión de este proyecto está hecho por Joan y por Marina Peña, parece que todo quede en familia…

(Fermín se ha dirigido con la mirada a Montserrat Carulla, sentada en la primera fila, distinguida también como académica, porque ella es la madre de Marina Peña Carulla)

Este proyecto pone de relieve la cuestión del idioma porque el leridano se habla con acento leridano y el barcelonés se habla con acento llobregatino del Baix Llobregat. Me gustaría mucho verlo realizado, es todo lo que puedo decir. Ahora bien, en cuanto a la explotación y la exhibición, el Cine Capri ha tenido que hacer frente a una larga serie de retos, ya los conocéis: la televisión, la pirateria, finalmente Internet… A pesar de ello, el cine todavía sigue en pie, es un cine espléndido, quienes lo han visto lo pueden atestiguar. Es un cine de los de antes, con platea y anfiteatro. Cuando se inauguró contaba con 1200 localidades, ahora, más cómodo, tiene casi 900. Y el nuevo reto de cara al futuro, ya que hablamos de futuro, es algo que a vosotros os gusta mucho, muchísimo: la Ley del Cine Catalán. La Ley del Cine Catalán a mí también me alegra pero me entristece al mismo tiempo porque puede ser el martillazo que haga que este cine, el cine Capri, se tenga que cerrar, puesto que está ubicado en una zona, el Prat de Llobregat, donde la mayoría es de habla castellana, la mayoría son inmigrantes, hay un 80 o un 85 por ciento de inmigración, y la mayor parte de gente que viene al cine son castellanos o hablan castellano. Y no es excepcional porque todo el cinturón de Barcelona està en estas condiciones. Ya veremos qué pasará. Ya veremos si podemos afrontar este nuevo golpe o si tendremos que cerrar las puertas. Eso lo dirán los hechos. Quisiera pedir desde aquí a quien corresponda que esta ley, que tiene que ir al Parlamento, no siga adelante o sea modificada, para que el cine Capri del Prat pueda continuar existiendo. Nada más, muchas gracias.

(Siguen 20 segundos de aplausos)

De todos modos quiero agradecer a los miembros de la Academia esta distinción, y que tengan por seguro que soy catalán, pienso, hablo y hago películas catalanas.

(Fermín se retira entre muchos más aplausos)