domingo, 18 de abril de 2010

Annecy 2010: Rouge et Noir


<· Rouge et Noir ·>




<· Rouge et Noir (St Julien en Genevois) ·>


Rouge et Noir
(St Julien en Genevois)


“Un somni” va dir-nos l’empressari Didier Renaud sobre el fet d’haver pogut obrir fa tres anys el cinema Rouge et Noir. Nosaltres ho vem constatar en tota una dimensió que ens ha portat a pensar que aquest és un dels millors cinemes que hem vist a la nostra vida (i n’hem vist molts).

En 1999 va tancar el cinema de dues sales de St Julien, una ciutat francesa veïna de la suïssa Ginebra. L’arquitecte Didier Renaud va deixar la seva feina i amb un grup de gent al darrera va aconseguir reobrir-lo vuit anys més tard, el setembre del 2007, amb el nom que ara té. És cinema de sala única, l’altra és avui un local social de colors negres i vermells amb bar, biblioteca de llibres de cinema, decoració cinèfila, espai de trobada i pissarra dels desitjos (on la gent apunta el nom de la pel.lícula que vol veure). A més, hi ha organitzades sessions periòdiques d’anàlisi de films. El mateix diumenge 28 de març del 2010, el dia de la nostra projecció a les 20.30, havien dedicat prèviament cinc hores (¡cinc!) a comentar “Mon oncle d’Amerique” d’Alain Resnais.

L’Ajuntament de St Julien i el departament de l’Alta Saboia han contribuït a fer-realitat aquest somni. Tant de bo a Catalunya les coses funcionessin de forma similar en algun periode històric, de ser possible la primera meitat del segle XXI.

Ens va acompanyar en el viatge i en la traducció la hiperactiva Chantal Arnould (i la seva família), que dies abans havia organitzat a Annecy, en plena Bienal, una conferència de la historiadora Evelyn Mesquida reivindicant la lliberació de París a la Segona Guerra Mundial per soldats republicans espanyols de la companyia “La Nueve”.

Novament un fòrum d’una hora de durada en el què una jove assistent va tancar un cercle: a la meva pregunta –que he fet a cada sessió- de si una escena de sexe entre el veterinari i la seva neboda milloraria el film, la resposta va ser el no general; ¿ni tan sols una escena de sexe somiada per Júlia, la neboda? No, va respondre la jove assistent, perquè el que sent Júlia pel seu oncle és tan idealitzat, tan pur, que la part carnal queda fora de joc. Un altre espectador es va interessar per la música de flauta experimental del grup “Frullato”. Per què? La resposta és doble: tenint en compte que en el nostre film hi ha intenció de fer una mica de documental del barri de Gràcia (amb okupes, artistes i terrats), també s’ha inclós la música experimental no només de Frullato, sinó de Mireia Tejero-Dácil López i d’Aleix Pitarch, donat que al barri hi ha iniciatives com “Gràcia territori sonor” que funcionen en aquest sentit. (Per atzars de la vida, un dels organitzadors del territori sonor de Gràcia, el saxofonista barceloní Víctor Nubla, va actuar a Annecy l’11 de març amb el seu grup “Aixònoéspànic”). Per altra banda, el caràcter de la música contemporània de “Frullato” és dramàticament convenient amb el moment de crisi que viu la protagonista després de veure l’home que estima abraçat a una altra dona.

Desitgem al cinema Rouge et Noir, el somni fet real de Didier Renaud i el seu grup de col.laboradors, nascut igual com la nostra pel.lícula el setembre del 2007, una molt llarga vida, i l’aplaudim des del record.

Rouge et Noir
(St Julien en Genevois)


“Un sueño” nos dijo el empresario Didier Renaud sobre el hecho de haber podido abrir hace tres años el cine Rouge et Noir. Nosotros lo constatamos en toda una dimensión que nos ha llevado a pensar que este es uno de los mejores cines que hemos visto en toda nuestra vida (y hemos visto muchos).

En 1999 cerró el cine de dos salas de St Julien, una ciudad francesa vecina de la suiza Ginebra. El arquitecto Didier Renaud dejó su trabajo y junto a un grupo de colaboradores consiguió reabrirlo ocho años más tarde, el septiembre del 2007, con el nombre que ahora ostenta. Es cine de sala única, la otra es hoy un local social de colores negros y rojos con bar, biblioteca de libros de cine, decoración cinéfila, espacio de encuentro y pizarra de los deseos (donde la gente apunta el nombre de la película que quiere ver). Además, se organizan sesiones periódicas de análisis de films. El mismo domingo 28 de marzo del 2010, el día de nuestra proyección a las 20.30, habían dedicado previamente cinco horas (¡cinco!) a comentar “Mon oncle d’Amerique” de Alain Resnais.

El Ayuntamiento de St Julien y el departamento de la Alta Saboia han contribuido a hacer realidad este sueño. Ojalá que en Catalunya las cosas funcionaran de forma similar en algún período histórico, a poder ser la primera mitad del siglo XXI.

Nos acompañó en el viaje y en la traducción la hiperactiva Chantal Arnould (y su familia), que días antes había organizado en Annecy, en plena Bienal, una conferencia de la historiadora Evelyn Mesquida reivindicando la liberación de París en la Segunda Guerra Mundial por soldados republicanos españoles de la compañía “La Nueve”.

Nuevamente un fórum de una hora de duración en el que una joven asistente cerró un círculo: a mi pregunta –que he formulado en cada sesión- de si una escena de sexo entre el veterinario y su sobrina mejoraría el film, la respuesta fue el no general; ¿ni tan solo una escena de sexo soñada por Julia, la sobrina? No, respondió la joven asistente, porque lo que siente Julia por su tío es tan idealizado, tan puro, que la parte carnal queda fuera de juego. Otro espectador se interesó por la música de flauta experimental del grupo “Frullato”. ¿Por què? La respuesta es doble: teniendo en cuenta que nuestro film tiene intención de hacer un poco de documental del barrio de Gracia (con okupas, artistas y azoteas), también se ha incluido la música experimental no solo de Frullato, sino de Mireia Tejero-Dácil López y de Aleix Pitarch, dado que en el barrio hay iniciativas como “Gràcia territori sonor” que funcionan en este sentido. (Por azares de la vida, uno de los organizadores del territorio sonoro de Gràcia, el saxofonista barcelonés Víctor Nubla, actuó en Annecy el 11 de marzo con su grupo “Aixònoéspànic”). Por otro lado, el carácter de la música contemporánea de “Frullato” es dramáticamente conveniente con el momento de crisis que vive la protagonista después de ver al hombre que ama abrazado a otra mujer.

Deseamos al cine Rouge et Noir, el sueño hecho realidad de Didier Renaud y su grupo de colaboradores, nacido al igual que nuestra película en septiembre del 2007, una muy larga vida, y le aplaudimos desde el recuerdo.



I de Pactar...
Y de Pactar...

No hay comentarios: