martes, 29 de diciembre de 2009

Jo Jo en el record

Jo Jo en el record

Com pot ser que una gata tan esquerpa i tan fugissera s’hagi convertit en estrella d’un parell de pel.lícules?

La gata bòrnia i atigrada Josephine va ser protagonista d’un dels episodis del curtmetratge Gracia Exquisita, de Jesús Ramos amb el col.lectiu Hijos de la Locura, i també del nostre llargmetratge, on va tenir un paper estelar.

Crec que la resposta és que Jo-Jo tenia encant.

El fet que s’acostés a tu una gata tan poc sociable, o que simplement es dignés mirar-te, t’omplia de bon humor.

Per a ser exactes, només Elisabeth Prandi (la nostra directora de foto), el seu company Adrià Cillero (el nostre muntador), i els seus nens, Amàlia i Camil, gaudien del favor de Jo-Jo, la seva gata. La resta ens havíem de conformar amb veure-la passar amunt i avall com una fletxa.

La història de Jo-Jo s’explica en bona part a la nostra pel.lícula: salvada in extremis d’un container, carregada de malalties, amb pèrdua d’un ull i visió parcial a l’altre. La van recollir els veterinaris de Badalona, David Prandi i Victòria Bonnin, i es va encarregar d’ella Elisabeth Prandi i la seva família.

La gata va viure feliç durant deu anys. Fa pocs dies ens va deixar. Un trànsit ràpid, inesperat, aprofitant una nit de lluna plena. Una pèrdua que tots els qui coneixíem Jo-Jo hem lamentat.

Camil, el fill petit d’Elisabeth i Adrià, va fer la pregunta clau: on van els gats quan es moren?

Com a mínim, al nostre record.

Jo-Jo estarà per sempre en el record de molta gent.
Jo Jo en el recuerdo

¿Cómo puede ser que una gata tan huraña e huidiza se haya convertido en estrella de un par de películas?

La gata tuerta y atigrada Josephine es protagonista de uno de los episodios del cortometraje Gracia Exquisita, de Jesús Ramos con el colectivo Hijos de la Locura, y de nuestro largometraje, donde tuvo un papel estelar.

Creo que la respuesta es que Jo-Jo tenía encanto.

El simple hecho de que se te acercara una gata tan poco sociable, o que se dignara mirarte, te llenaba de buen humor.

Para ser exactos, sólo Elisabeth Prandi (nuestra directora de foto), su compañero Adrià Cillero (nuestro montador), y sus hijos, Amàlia i Camil, gozaban del favor de Jo-Jo, su gata. El resto nos teníamos que conformar con verla pasar como una flecha.

La historia de Jo-Jo se explica en buena parte en nuestra película: salvada in extremis de un container, cargada de enfermedades, con pérdida de un ojo y visión parcial en el otro. Recogida por los veterinarios de Badalona, David Prandi y Victòria Bonnin, y adoptada por Elisabeth Prandi y su familia.

La gata ha vivido feliz durante diez años. Hace pocos nos ha dejado. Un tránsito rápido, inesperado, aprovechando una noche de luna llena. Una pérdida que todos quienes conocíamos a Jo-Jo hemos lamentado.

Camil, el hijo pequeño de Elisabeth y Adrià, ha hecho la pregunta clave: ¿adónde van los gatos cuando se mueren?

Como mínimo, a nuestro recuerdo.

Jo-Jo estará para siempre en el recuerdo de mucha gente.

No hay comentarios: