Per a una llei realista del cinema català Sembla que mediàticament ja s’ha establert qui són els bons i qui els dolents en el conflicte que ha generat la llei de cinema català. Un conflicte que és ben bé com una pel.lícula de guerra en la què hi ha, a un cantó, els exhibidors i distribuidors, i a l’altre els impulsors de la llei. Les coses han arribat a un nivell en el que sembla que qui no es posicioni al costat de la proposta de llei, tal i com està i sense variar-ne res, és un anticatalà i un antipatriota. Tothom és part interessada en aquest debat. Jo, com a productor i fill d’exhibidors, també. Tots, aquests dies, som experts futuròlegs, em temo que jo també m’acolliré a la tendència. Crec que per a competir amb garanties amb el cinema americà el més raonable seria invertir tots els diners en la producció de films catalans i en la seva promoció. Si s’aconsegueix generar un públic que ara no existeix cap el cinema català en llengua catalana es farà un bé a la nostra indústria i naturalment a Catalunya. Quan dic “tots els diners” em refereixo també als que el volen fer servir pel doblatge al català de films americans, perquè si augmentés aquest públic orientat al nostre cinema el doblatge al català s’esdevindria tot sol, de manera natural, perquè el negoci ho demanaria. Els qui tenen tan clar que s’han d’imposar multes haurien de pensar que hi ha la possibilitat que en aquesta guerra acabin tancant-se cinemes, probablement els que ara mateix estan vivint moments delicats. I si tanquen cinemes no hi haurà on veure pel.lícules, ni en català ni en cap idioma. Fermín Marimón, guardonat com a membre d’honor de l’Acadèmia de Cinema Català en els darrers Premis Gaudí, productor del primer llargmetratge de dibuix animat en versió original catalana, i també exhibidor, va manifestar en el seu discurs les dificultats dels exhibidors en els darrers trenta anys (la televisió, l’época dels video clubs, internet, la pirateria), i va contemplar la llei actual com la martellada que faci que cinemes del cinturó de Barcelona s’hagin de tancar, perquè la majoria de públic, un 80-85 %, és de parla castellana. Si hi ha d’haver quota de films doblats al català, per què no fer cas a les estadístiques i racionalitzar-la de forma que no sigui d’entrada del 50%, sinó que pugui arribar-s’hi de forma progressiva? Des d’un punt de vista moral crec també que els catalans hauríem de reflexionar sobre el fet que –precisament nosaltres, després de tot el que hem passat- ens hàgim de convertir en abanderats de la multa lingüística amb sancions de 75.000 euros. Aquesta llei no hauria de convertir-se en una guerra de fe, ni tan sols en una guerra, sinó en l’aplicació de la raó i el sentit comú. | Para una ley realista del cine catalán Parece que mediáticamente ya se ha establecido quienes son los buenos y quiénes los malvados en el conflicto que ha generado la ley del cine catalán. Un conflicto que es como una película de guerra en la que están, en un lado, los exhibidores y distribuidores, y en el otro los impulsores de la ley. Las cosas han llegado a un punto en el que parece que quien no se posicione al lado de la propuesta de ley, tal y como está y sin variar nada, es como mínimo un anticatalán y un antipatriota. Todo el mundo es parte interesada en este debate. Yo, como productor e hijo de exhibidores, también. Todos, estos días, ejercemos de expertos futurólogos, me temo que también me apuntaré a la tendencia. Creo que para competir con garantías con el cine americano lo más razonable sería invertir todo el dinero en la producción de films catalanes y en su promoción. Si se consigue generar un público que ahora mismo no existe hacia el cine catalán en lengua catalana se hará un bien a nuestra industria y naturalmente a Catalunya. Cuando digo “todo el dinero” me refiero también al que se pretende utilizar para el doblaje al catalán de films americanos, porque si aumentara el público orientado a nuestro cine el doblaje al catalán surgiría de manera natural, porque el negocio lo demandaría. Quienes tienen tan claro que hay que imponer multas tendrían que pensar que existe la posibilidad de que en esta guerra terminen por cerrarse unos cuantos cines más, probablemente los que ahora mismo están viviendo momentos delicados. Y si cierran cines no habrá donde ver películas, ni en catalán ni en ningún otro idioma. Fermín Marimón, galardonado como miembro de honor de la Acadèmia de Cinema Catalá en los últimos Premios Gaudí, productor del primer largometraje de dibujo animado en versión original catalana, y también exhibidor, manifestó en su discurso las dificultades de los exhibidores en los últimos treinta años (competencia de la televisión, la época de los videoclubs, internet, la piratería), y contempló la ley actual como el martillazo que haga que cines del cinturón de Barcelona se tengan que cerrar, porque la mayoría de público, un 80-85 %, es de lengua castellana. Si tiene que haber cuota de films doblados al catalán ¿por qué no hacer caso a las estadísticas y racionalizarla de forma que no sea de entrada del 50%, sino que pueda llegarse a ello de forma progresiva? Desde un punto de vista moral creo también que los catalanes tendríamos que reflexionar sobre el hecho que –precisamente nosotros, después de todo lo que hemos pasado- nos tengamos que convertir en abanderados de la multa lingüística con sanciones de 75.000 euros. Esta ley no tendría que convertirse en una guerra de fe, ni tan solo en una guerra, sino en la aplicación de la razón y el sentido común. |
viernes, 12 de febrero de 2010
Per a una llei realista, para una ley realista
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
estic d'acord que les imposicions són dolentes, però també crec just recordar dues coses:
a) s'assumeix que els castellanoparlants no aniran mai a veure una peli en català, i d'això no se'n diu intolerància
b) les ràdios en català també es van imposar i ara tenen més oïdors que les que es fan en llengua castellana.
No cal alarmar.se. El problema del cinema (si n'hi ha) no és idiomàtic sinó d'adaptació als nous temps, econòmics (preus alts) i de qualitat.
En fi, la llei intenta donar els mateixos drets a dues comunitats lingüístiques, tot i que jo sóc partidari de prohibir els doblatges així tothom hi sortiria guanyant (menys els americans). Però recordem que hi ha una llei (antiquíssima i vigent però no conscient) que obliga al doblatge en castellà. Aleshores, o els critiquem a tots o no en critiquem a cap :)
Publicar un comentario